Conversa entre Oda, Uda i Shimizu – 2002

Conversa moderada entre Eiichiro Oda, Kōnosuke Uda i Shinji Shimizu

Aquesta va ser una discussió moderada entre Eiichiro Oda, Kōnosuke Uda i Shinji Shimizu. Tots tres són essencials per a l’anime de One Piece. Seria erroni dir que són els únics responsables del projecte, ja que depèn de molts individus que treballen molt dur per a portar als fans les contínues aventures d’en Ruffy i la seva tripulació. Tanmateix, sense aquests individus, l’anime de One Piece mai no hauria arribat a existir, i en mans d’altres persones potser no s’hauria convertit en l’èxit que és avui. Aquesta entrevista apareixia originalment al “One Piece Animation Logbook” que va sortir a la venda el 28 de febrer de 2002; ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:

 

 

 

 


Eiichiro Oda: 
Autor del manga One Piece (1997), pel qual es basa la seva versió anime de 1999.

Kōnosuke Uda: Primer director de l’anime de One Piece des que va començar (1999) fins el 2006.

Shinji Shimizu: Productor de molts animes de Toei Animation, d’entre els quals One Piece (1999-2005), Bola de Drac ZSailor Moon.

Pregunta: Bé, en primer lloc, m’agradaria saber si us puc preguntar per què el Sr. Shimizu va triar el Sr. Uda com a director de la sèrie?

Shimizu: Ah, sí! Em va semblar que aquesta creació anomenada One Piece era un manga molt jove i poderós i, per tant, vaig pensar que el director i el personal també havien de ser persones joves. Vaig pensar en crear la companyia amb gent veterana, però quan vaig sentir la història de One Piece, la seva cara [la del Sr. Uda] em va venir al cap de seguida. De totes maneres vaig pensar que l’hauria de persuadir. Just llavors, de casualitat, la família de l’Uda-kun va tenir un nadó. La nit del naixement, vora les onze de la nit, el vaig trucar per dir-li «Felicitats pel naixement», i després vaig dir «Per cert, a partir d’ara se’t complicaran les coses!» (riuen junts). «La veritat és que, com el teu fill, una nova obra està naixent. Aquesta obra salparà. Vols pujar tu també al vaixell?» vaig dir.

Uda: El seu discurs de felicitació va durar 30 segons! (riuen junts).

Shimizu: T’ho vaig dir, en realitat et volia parlar sobre això [One Piece]!


Pregunta: Llavors després d’una sèrie de successos com aquests (que van acabar amb la tria del personal), Sensei i Sr. Shimizu, com es van fer els preparatius preliminars guiats pel Sr. Uda?

Shimizu, Uda i Oda menjant junts

Shimizu: L’elecció dels actors de doblatge la vam fer, de fet, mentre bevíem sake. Així és com intercanviàvem idees.

Oda: Allò va ser molt bèstia, no? (riu).

Shimizu: Sí, però en una reunió com aquella vam ser capaços de dir: «El Sr. Oda donarà la seva opinió, però també respectarà les nostres».

Oda: No tinc ni idea sobre el món de l’animació, i tampoc sabia com animar llavors, de manera que al principi jo també estava molt nerviós. No sabia fins on estarien disposats a pensar per mi sobre el meu projecte… La meva actitud, doncs, era «Diré el que podré», i estava molt nerviós. De fet, tots van ser molt bons, i estic content.


Pregunta: Respecte l’anime, com us ho vau fer per treballar a partir de la història original? El Sensei ha estat present per aquestes coses?

Oda: Fins ara, sí. Però al manga dibuixo situacions que han estat planificades, i després no m’importa com ho tractin a l’anime. Mentre la gent pensi en els personatges i estimi One Piece, penso que poden fer el que sigui.

Shimizu: En relació als guions, la intenció del productor [de Fuji Televisió] també s’ha de tenir en compte. De totes maneres, l’inici de l’anime és crucial. Si creus això, dius que des de l’Episodi 1 has de tenir un dolent notable. D’aquesta manera, no comences el primer episodi amb en Shanks, sinó amb l’Alvida.

Oda: Com és d’esperar, vols veure en Ruffy. Es podria dir que volem que en Ruffy els sorprengui primer.

Shimizu: Però abans que aparegués en Buggy (Episodi 5) volíem assegurar-nos que la seva història era explicada. És precisament la promesa amb en Shanks que en Ruffy comença la seva aventura. Així que ho posem a l’Episodi 4 com a flashback i queda de meravella.


Pregunta: Oda-sensei, veus o comproves mai parts [que et fan pensar] «Aquesta part ha estat del tot canviada»?

Oda: Hmmm…suposo que, per mi, aquests són els moments que més m’agraden. Però més enllà de si una part és d’aquesta manera o d’una altra, el que m’agrada és veure un món en el qual el meu manga es mou i parla. Quan comença l’anime, les paraules «Creador Original Eiichiro Oda» apareixen, no? Quan ho vaig veure, em vaig aplaudir a mi mateix (tots riuen). Més que la construcció de la història en si, és la seva producció el que em va emocionar. Els episodis dirigits per l’Uda són fantàstics. Crec que, en el manga i en l’anime, la importància no es troba en la història, sinó en com es dirigeix.


Pregunta: Oda-sensei, ja que vas veure l’animació, què va ser allò que més et va sorprendre o emocionar?

“Per la bona vida que he tingut” – Hiruluk abans d’immolar-se

Oda: Jo diria que sentir el so afegit a l’animació. Fa molta vergonya. La música també. És un truc molt brut. Al manga, per molt que facis [respecte al so], mai pots superar l’animació.

Uda: A mi també em preocupa molt l’èxit en l’ús del so a l’animació.

Oda: Per les parts que s’utilitzen (per dir-ho d’alguna manera), han de fer servir allò que tinguin per treballar. Contra més llibertat com a creador tinguis, més complicat es fa.

Shimizu: Per això hi ha experts en so. Evidentment, tothom treballa sobre els seus camps de coneixement fent-ho el millor possible, de manera que cadascú de nosaltres fa un gran esforç. Dedicar-se a tot això és increïblement complicat, però aquesta és la feina de l’Uda-kun. Per a poder completar sense entrebancs un episodi, la seva forta voluntat és essencial. Fa poc, a l’Episodi 86, hi ha ha un moment en el qual en Hiruluk s’immola. Degut a la potent voluntat que tenia el director de «ho vull fer així», aquella part va arribar a la gent. També va ser a causa de fer servir l’Ave Maria de Schubert [1] com a música de fons. És un bon exemple de quan un director té un mètode definit i aconsegueix fer una gran obra.

Oda: Parlant de fer servir l’Ave Maria, jo ja l’havia sentit abans [de sortir a l’episodi], però quan el vaig sentir [a l’episodi], vaig cridar «Oh, així és com sona!». Va ser una fantàstica expressió musical. Es pot pensar que fer servir l’Ave Maria a l’hora de morir és força obvi, però per a un creador, fer-lo servir és increïble. Crec que, quan ho poses tot junt, s’aprecia tota la força i la bellesa.

Uda: Tenim el model del creador, així que no hi ha problema. Deu ser una gran molèstia pel Sr. Oda! Vull dir, ha de començar des d’un tros de paper en blanc!

Oda: Això en realitat no és res. Podríeu anar a qualsevol lloc i trobar algú que ho fes.

Shimizu: Personalment crec que el Sr. Oda té molt equilibri [a l’hora de crear]. En llocs de la trama, com quan es parla del passat d’en Chopper, tot i ser molt emocional, aconsegueix, d’alguna manera, posar gags. Aquella part en concret tenia un ampli ventall [de sensacions] que la va fer molt interessant.

Oda: Oh, bé, això és perquè sóc capritxós. És esgotador. Una història tant plena d’emoció cansa molt! Abans de fer plorar la gent, soc jo qui ha de plorar sol. Quan arribo a pensar en la forma de la història penso, «Oh, d’això en dic una bona història!», i començo a plorar. D’aquesta manera, si penso en aquesta història trista durant 30 minuts, em fa la sensació que ja no seré capaç de fer res més en tot el dia. És senzillament impossible passar-me el dia dibuixant històries emotives. Em colpegen totes a l’hora, com una diana.

Uda: Sí, les coses dolentes venen totes a la vegada, fins i tot quan dibuixes les vinyetes. L’escena de la mort de la Bell-mère (Episodi 36), quan li disparen al final, va ser molt difícil de dibuixar.

Shimizu: Vas poder mirar la Bell-mère i, objectivament, dibuixar-ho? O, des d’un punt de vista més subjectiu, et vas posar al seu lloc?

Uda: Sí, em vaig posar al seu lloc. [Aquella part] em va fer agonitzar el doble o el triple. «Hauria de mostrar com és disparada a la Nojiko i la Nami, o seria millor si senzillament ho mantinc ben ocult?

Mort de la Bell-mère en mans de l’Arlong

Shimizu: Ja ho veig, al final et vas acabar posant al seu lloc.

Uda: Crec que la gent que està a punt de ser disparada pensa en moltes coses. En els últims instants voldries mostrar els teus pensaments a algú que fos de gran importància per a tu i, mentrestant, ser vist de manera inevitable quan et disparen. Suposo que vaig pensar que, en aquest món i en aquell temps, això és només una de moltes circumstàncies. El moment de ser disparat és molt cruel tenint en compte l’impacte que tindria sobre la salut mental dels infants com la Nami i la Nojiko, que rondaven els deu anys, i que, tot i l’ego, no seria estrany que quedessin en shock. «Abans de superar això, hi ha alguna cosa més», és el que crec que és el verdader missatge de la Bell-mère. En l’instant en el qual pensava això és quan vaig fer servir tot el meu poder per dibuixar.

Oda: Perquè és un món lleugerament diferent al món actual. Quan penses en la història has de fer avançar els personatges però fer que un sempre entengui allò que cada personatge pensaria en cada circumstància. Si fas això, quan et poses dins les emocions del personatge és més senzill.

Uda: Francament dotar d’emoció els personatges és la tècnica més dolorosa. Plorar, riure, enfadar-se…quan dius que això és així, penses per què aquella persona està enfadada i ho has d’extreure tu mateix.

Oda: Sí, no? [L’Uda és] Algú que fa aquestes coses i pensa per mi. És genial, no?

[1] A la traducció en anglès, el Sr. Shimizu i, posteriorment, l’Oda, utilitzen el terme «himne» quan fan referència a la nombrada obra de Schubert.


Pregunta: Parlant del Sr. Uda, quan llegeixes el manga hi ha alguna cosa a la qual paris especial atenció?

Uda: A One Piece no hi ha sempre alguna cosa que destaca en cada capítol? Doncs primer intento trobar això.

Oda: Pel que fa el meu mètode narratiu, recordo aquesta part destacada, de manera que puc fer que arribi als lectors mentre la creo i penso: «Quin tipus d’història és important [per això]?». Llavors, finalment, m’asseguro que aquesta part important s’acabi convertint en una història, i després penso sobre quina seria la millor manera de fer-la avançar.

Shimizu: Els personatges evolucionen sols, no?

Oda: SÍ! D’aquesta manera, com que evolucionen per voluntat pròpia, n’hi ha alguns que acaben sorgint sense que jo ho pensi! Va ser prop de l’època de Drum que tots evolucionaven per si mateixos! Originalment tota aquella part de Drum estava estrictament relacionada amb Alabasta a mode d’introducció. Era una manera simbòlica de mostrar la bondat del rei d’Alabasta en contrast d’un rei malvat. Això proposa la pregunta de si, fins i tot en el mateix país, només canviant el rei, això o allò també seria diferent?

Els habitants de Kokoyashi garratibats davant l’Arlong i ocupant gran part de la pantalla per emfatitzar el seu paper en l’escena

Uda: Generalment penso que el tema principal de One Piece és treballar en equip, o potser que actuar dins un grup comporta algun matís, no? La composició dels Pirates del Barret de Palla depèn exclusivament de qui selecciona o no en Ruffy com a membre de la tripulació, aquest procés d’avaluació és part de tot això. Al cap i a la fi, crec que això era cert a Alabasta, a Drum, un «país» que és la personificació del concepte de grup. A més d’això, incloent l’anomenada Tripulació del Barret de Palla, a què podem anomenar «grup»? Sempre he pensat que aquesta és la qüestió més important a One Piece.

Oda: Un grup està influenciat per les marees dels temps. Després de tot, si la gent actua en conjunt, donarà lloc al naixement d’una força imparable… Aquesta, en realitat és una part important del tema principal. Jo detallo minut a minut determinades accions i com respondrà la gent que envolta aquell personatge. Normalment quan faig avançar una història, trobo correcte dibuixar només els protagonistes, però abans de fer només això, vull escriure sobre què pensen els habitants del poble i faig que mostrin els seus sentiments dins una escena.

Shimizu: Uda-kun, a tu també et va passar una cosa així, no? Al voltant de «la reunió de negocis» de l’Arc d’Arlong Park vas emfatitzar les reaccions dels habitants del poble, que s’oposaven a l’Arlong i la seva banda per mostrar que poden intervenir molt.

Uda: A mi m’agrada molt el teatre. Quan vaig a veure una obra, quan el personatge principal pren el protagonisme a l’escenari i actua, m’agrada veure lluny del focus com els personatges secundaris responen. Aquesta resposta és completament diferent depenent de l’actor, «Això és interessant! Tot i que és la mateixa situació, pot ser així de diferent, suposo».

Oda: Així és com va, no? Quan rodes una localització amb la càmera, graves la reacció més important de l’actor protagonista, però en oposició a això hi ha la resposta d’alguna opinió, hi ha una sincronització. Per tant, si no ho poso tot junt i ho dibuixo, no puc expressar del tot la situació o el context que l’envolta.

Shimizu: Normalment, si penséssim en fer alguna cosa així nosaltres mateixos, acabaria sent tan simple o tan fals que no tindria sentit. Però, en el cas de One Piece, cada personatge, de manera individual, pot plantar cara a qualsevol emergència quan cal. Normalment no actues d’aquesta manera.

Uda: Parlo amb el dissenyador de personatges [Noburo] Koizumi sobre coses com, «One Piece és una obra de personatges, no?». El que vull dir per “obra de personatgesW és que cada personatge [actua] de manera individual. Això és el més important, no?


Pregunta: Tot i que estàs fent un anime, has tingut mai la sensació que els personatges es movien sols?

Uda: Sí, evidentment. Crec que és perquè el manga i l’anime ara mateix estan convergint de manera natural.

Oda: En un altre anime, si agafes l’obra original i la seva versió animada i les compares, n’hi ha moltes que van en direccions oposades. Crec que de totes aquelles, només aquesta [One Piece] es desenvolupa així i és fantàstic.

Shimizu: Però això és gràcies al personal d’animació. Cadascun d’ells estima One Piece! Tots estan units sota una bandera pirata. Evidentment al principi hi havia, segurament, alguns que no pensaven arribar tan lluny i posar-s’hi tant, però, poc a poc, tots van començar a tenir els mateixos sentiments i van ser capaços de fer-ho així!


Pregunta: Bé, doncs, per acabar, cadascú de vosaltres podria enviar un missatge als lectors?

Uda: Ah, sí! Coses com els missatges o temes que volem expressar cada cop que els colem a la sèrie. Dins una mateixa història, intentem encabir com a mínim tres temes. Evidentment no els has de copsar tots, però crec que com a mínim un, sí.

Shimizu: Sigui com sigui, seguirem fent-ho de la manera més animada i enèrgica possible. Oh, i ara me’n recordo! «Fem One Piece el més lluminós o ple de vida possible» és tot el que he dit al personal des del principi. Així que vull que tothom gaudeixi aquesta alegria i que segueixi mirant [One Piece] amb la mateixa energia!

Oda: Jo, ehm, ho estic gaudint molt fent coses amb aquesta gent tan meravellosa, de manera que crec que si pogués transmetre això a tothom, seria molt feliç. Sí. (Riu).

deixa una resposta

avatar

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

  Subscribe  
Notify of