Manga Tengoku – 2007

Entrevista amb l’Eiichiro Oda a la «Manga Tengoku»

Aquesta entrevista a l’autor de One Piece, Eiichiro Oda, va ser publicada a la pàgina web japonesa Manga Tengoku en tres parts al llarg del desembre de 2007. L’entrevista, inclosa a l’antologia “El Poder del Manga” de la citada web japonesa, ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:


Pregunta: En primer lloc, ens podries dir què et va empènyer a convertir-te en un dibuixant de manga?

Els creadors de Doraemon, Fujiko Fujio

Ha de ser al moment en què vaig descobrir que existia aquesta feina. Quan estava a la guarderia, m’agradaven molt les obres de Fujiko Fujio, però quan vaig sentir que l’únic que havien de fer per guanyar diners era dibuixar, em vaig posar gelós. En aquella època, per mi volia dir exactament el mateix que «no fer res». Evidentment, treballar com a dibuixant de manga vol dir dibuixar, però quin nen pensa que dibuixar vol dir treballar? «Treballar» volia dir posar-se un vestit i anar a l’oficina com el meu pare. I per això volia ser un [dibuixant de manga]. Des d’aquella edat m’encantava dibuixar i la gent del meu voltant em deia que se’m donava bé, de manera que tenia molta confiança en allò que dibuixava.

[Nota: Fujiko Fujio era el nom artístic d’un duo d’autors de manga japonesos, format per Hiroshi Fujimoto i Motoo Abiko. Van començar a treballar junts l’any 1951 i van adoptar el nom artístic 3 anys més tard fins que es van separar el 1987. Són els autors de la mítica sèrie Doraemon].


Pregunta: I com vas progressar a partir de llavors?

Vaig començar a enviar obres des que tenia al voltant de 15 anys, i de fet, vaig rebre un premi quan en tenia 17. Però a partir de llavors les coses es van complicar. Pel que fa els dibuixos, no tenia cap problema, però dibuixar un còmic és molt més que un conjunt de dibuixos. Escriure històries era la part més complicada per mi. Sempre que ensenyava els esborranys al meu editor, em remarcava el punts febles que tenien i no podia avançar. Aquest va ser el primer «mur professional» amb què vaig topar. Llavors, senzillament creia que la gent que dibuixava molt bé es convertia en artista de manga, perquè totes les persones que coneixia dibuixaven molt bé. Va ser llavors quan vaig començar a pensar seriosament aquesta cosa anomenada «història».

A partir de llavors, vaig continuar amb el meu objectiu d’esdevenir dibuixant de manga, i després de graduar-me de l’institut vaig anar a una universitat de Kumamoto, però un any més tard vaig pensar: «Això és una pèrdua de temps», així que me’n vaig anar a Tòquio. Odiava estudiar, però més que això, seguir el recorregut com a estudiant universitari em feia la sensació de patir un desastre imminent (riu). Perquè el què fan els universitaris és sortir de festa, no? (riu).


Pregunta: Hi havia algú a la universitat que també tingués el mateix objectiu de convertir-se en dibuixant de manga?

No, ningú. De fet amagava que dibuixava manga a molts amics. No sé ara, però llavors ser un autor amateur de manga implicava que es riguessin de tu. NO volia que em diguessin otaku, així que vaig decidir que fins que no fos un autor professional, em mantindria en la clandestinitat (riu). Si et converteixes en professional i tens èxit, ets acceptat i, per tant, no cal mantenir-se en l’anonimat. En aquest aspecte, crec que també em motivaven pensaments com: «Vull ser professional el més aviat possible!». Així que, ansiós per entrar en escena, vaig deixar la universitat i el meu editor em va brindar una oportunitat de feina com a ajudant.

Portada del volum 1 de Liar Game


Pregunta: Quan vas veure per primera vegada un verdader professional a la feina?

Era 1994 quan em vaig convertir en l’ajudant d’en Shinobu Kaitani (Liar Game), a qui li publicaven en aquella època Midoriyama Police Gang a la JUMP, i el que més em va impressionar era la bellesa de l’esbós. Com que les pàgines de la JUMP estan fetes de paper reciclat, semblen rugoses i brutes, no? Però els originals són extremadament bonics. 10 vegades més bonics del que imaginava. En aquella època vaig treballar en molts llocs, però allà on anava, els originals sempre em sorprenien. No era digne de comparar allò amb el que jo feia.


Pregunta: Hi ha alguna cosa de la feina dels professionals que et va emocionar?

Després que acabessin les sèries d’en Shinobu Kaitani, vaig anar a treballar pel Masaya Takuhiro (Jungle King Taa-chan, Vampire) i admirava com era capaç de seguir al peu de la lletra allò que tenia planejat. Ell és un professional de veritat. Sempre intento aprendre-ho observant com ho fan, però suposo que jo no soc aquest tipus de dibuixant manga (riu).


Pregunta: Quina feia vas fer quan treballaves pel Tokuhiro-sensei?

Dibuixava paisatges per Taa-chan i Mizu no Tomodachi Kappaman. Només vaig treballar per ell un any i mig, però em va ensenyar moltes coses: com dibuixar el perfil d’un personatge, tècniques per les expressions, etc. Des que vaig deixar aquella feina que fem poc més que intercanviar felicitacions d’Any Nou, però va fer una contribució molt important a la meva vida.


Pregunta: Parlant de la teva vida com a ajudant, molta gent nombra en Nobuhiro Watsuki-sensei. Quan vas acabar de treballar pel Tokuhiro-sensei, vas anar directament a treballar pel Watsuki-sensei?

Si, efectivament. Però no hi vaig estar gaire temps. Crec que només vaig aconseguir treballar a temps complet totes les setmanes durant 4 mesos. Després d’això volia preparar la meva pròpia sèrie, de manera que treballava allà setmana sí, setmana no.


Pregunta: Ens podries dir algun record especial que conservis de treballar amb en Watsuki-sensei?

Si, jo ehm, jo vaig ser capaç de fer bons contactes de la casa d’en Watsuki-sensei. No sé si als amics així se’ns pot dir «companys de manga» o «rivals de manga», però allà ens reuníem tots. Era un lloc fantàstic per ser-hi.


Pregunta: Durant un temps els autors més populars de la JUMP provenien tots de la casa d’en Watsuki.

Era el temps en què tots els ajudants volíem cultivar-nos amb l’esperit aquell d’«anem a convertir-nos tots en autors de sèries!». Vaig ser molt feliç quan va acabar passant.

Portada del volum 1 de Shaman King

Pregunta: De tots aquells que consideraves rivals, quin t’ha marcat més?

En Hiroyuki Takei. Des del principi ell sempre ha tingut un fantàstic sentit [de l’art]. Fins i tot ara em continua fent sentir de l’estil: «Vaja! Això és increïble!». Fa els dibuixos i les composicions amb tanta facilitat que només puc dir: «És impossible que jo dibuixi això!». També és la canya dibuixant robots. És un paio increïble, de veritat.

[Nota: En Hiroyuki Takei és l’autor, per exemple, de Shaman King. Va ser, com l’Oda, ajudant d’en Nobuhiro Watsuki a la seva obra de Ruroni Kenshin.]


Pregunta: Si us plau, deixa’ns parlar sobre poc abans de One Piece. Com vas tenir la idea del que es considera el «pilot» de la sèrie, Romance Dawn?

Des de l’institut sempre havia volgut escriure un manga sobre pirates. Però no volia que fos quelcom aconseguit a la primera. El projecte hauria de ser a petita escala i no hi hauria cap manera de poder fer amb ell el que volgués, de manera que vaig pensar que si ho anava a fer, ho faria en format de sèrie. Però fer una sèrie no seria tan senzill. Abans de fer la sèrie, les meves obres estaven escampades… tot penjava d’un fil i em mentalitzava pensant: «Si no funciona, ho hauré de deixar estar». Va ser així com va néixer Romance Down. Era com «vendre una relíquia familiar per poder menjar». Es podria dir així, que ho vaig escriure de manera deliberada per què fos el principi d’aquesta història i per deixar clar que allò continuava.

Així és com m’ho van agafar per fer-ne la sèrie, convertint-se en One Piece.

 

En Ruffy amb la Fruita de Goma i els Pirates d’en Shanks a Romance Dawn

Pregunta: Sembla que ja havies establert les idees bàsiques [de One Piece] quan vas fer Romance Down.

Sí, en Ruffy era allà, així com la Fruita de la Goma Goma [Gomu-Gomu no Mi], entre altres coses… Per cert, al principi només era la Fruita de Goma [Gomu Fruit]. Llavors el meu editor em va dir: «Però no existeix en realitat una Fruita de Goma?», de manera que vaig canviar el nom sense pensar-ho dos cops. Mirant enrere, penso que era una gran idea (riu).


Pregunta: Sí, però es podria dir que això en realitat és per l’esquema general que tenies en ment des dels teus anys a l’institut?

No. De fet no tenia tota aquesta trama en ment. En realitat, no havia pensat en res en quant al contingut de la història. L’únic que tenia pensat eren els punts bàsics i que seria una història de grans dimensions.


Pregunta: Això ha estat força inesperat. Com a lector, recentment s’ha esclarit la raó subjacent a la presentació de la Raboon. Pensava que ho tenies planejat minut a minut…

Bé, això ho he tingut amagat durant mooolt temps (riu). Evidentment, quan vaig dibuixar per primer cop la història de la Raboon, sabia que hi apareixeria un esquelet músic, però no en tenia ni el disseny ni quan ho revelaria. Pensava en mostrar-lo abans, però la història es feia cada cop més llarga sense adonar-me’n i per fi vaig poder revelar-lo. Això és tot. Només penso en la història per arcs, l’ordre en el qual els vull explicar i el temps que m’hi vull estar en cadascun. Quan descarto un esbós, he de pensar en un altre pla, així que penso: «Aquí hi posaré un gag!». I així és com escric molts dels arcs.

…com per exemple?

Com els tritons. En un principi havien d’aparèixer al capítol 3 però la idea va ser descartada. De totes maneres vaig mantenir la idea per fer-la servir finalment a l’arc de l’Arlong. Aquesta és una altra idea que havia pensat utilitzar abans. De totes maneres, quan començo a escriure les idees s’estiren. Els lectors poden pensar: «Va pensar en això fa tant!?», i jo penso: «No imaginava que s’allargaria tant!» (riu fort). En realitat ho volia acabar abans, però sense adonar-me’n, s’ha allargat. Imaginava que [en Ruffy] reuniria la seva tripulació en un any i mig, viuria una gran aventura i tot quedaria resolt en 5 anys.


Pregunta: Parlant d’això, quan creus que falta perquè acabi?

Això dona molt per pensar, així que preferiria que no m’ho haguessis preguntat. Ehmmm, m’agradaria pensar que ja hem arribat a la meitat….Nah, deixem-ho estar.


Pregunta: One Piece, a més de ser un manga, és un anime molt popular que va començar un parell d’anys després [que el manga], però com et va afectar a tu?
 

Mayumi Tanaka, actriu de doblatge original d’en Ruffy

Bé, sí, com pots imaginar estava encantat que se’n fes l’anime. Estava una mica preocupat i encuriosit sobre quin tipus de gent hi treballaria, de manera que desitjava poder conèixer el director i el productor el més aviat possible. També em preguntava per les veus d’en Ruffy i companyia. De fet, fins i tot des que era un ajudant, quan vaig escriure Romance Down, ja pensava en moltes coses relacionades amb les veus, i que la Mayumi Tanaka era perfecta per fer la d’en Ruffy. Quan es va decidir que efectivament ho faria ella, em vaig posar molt content.

[Nota: La Mayumi Tanaka és una actriu de doblatge japonesa que, tal com explica l’Oda, interpreta la veu d’en Ruffy a la versió japonesa de l’anime, així com altres papers entre els quals destaca en Krilin de Bola de Drac].


Pregunta: Vas sol·licitar-la tu personalment?

No! En realitat jo no vaig dir res i al final la van triar! Vaig deixar totes les coses relacionades amb l’anime als professionals perquè creia que era millor callar i no posar-me al mig, però al final va aparèixer al càsting. Quan va llegir les línies per mi, ho vaig saber, «AQUESTA ÉS LA VEU!». Em vaig posar molt content per molts aspectes de l’animació, però l’alegria més gran va ser tenir com a actriu de doblatge del protagonista la persona que havia imaginat des del principi.


Pregunta: Quina història! Bé, avançant una mica, ens podries explicar cosetes sobre la sempre tan fantàstica i rica informació que podem trobar als volums, a les seccions dels lectors i SBS. Què pretenies amb això?

Quan era un nen hi havia un còmic en què de sobte va desaparèixer la secció dels lectors (no en diré el nom). M’agradava molt, de manera que em va decebre molt.


Pregunta: Quan et fas popular estàs molt ocupat amb moltes coses i sembla que en molts casos les seccions dels lectors no poden mantenir-se.

Però això no em va satisfer. Per tant, vaig decidir que si mai esdevenia dibuixant de manga, continuaria la secció dels lectors fos com fos. Aquesta idea no es limita al manga, sinó a quelcom més ampli: «No vull fer aguantar res que a mi no m’agradaria».


Pregunta: Però no és difícil escriure això mentre treballes en la sèrie?

Llegir totes les cartes a la vegada és dur, i per això cada setmana en llegeixo unes quantes i trio les que sembla que quedarien bé en un SBS. Quan és l’hora de publicar un volum trio les que faré servir d’aquest grup. Suposo que això em porta un dia de feina. Després també he de dibuixar la portada del volum, de manera que dir que no és difícil seria mentir. Però ja vaig decidir que això és quelcom que he de fer encara que no m’agradi, no ho deixaré estar (riu).  Vull dir, sí, és dur, però també es divertit. Alguns nens diuen coses que ni tan sols se m’acudirien. Tothom escriu estupideses i a vegades fins i tot sospiten de mi amb preguntes com: «Això t’ho inventes tot tu?», però els SBS provenen al 100% de les cartes. Les llegeixo, les trio, i escric la resposta.

Sand Land, una de les històries d’un sol volum d’Akira Toriyama


Pregunta: Bé, doncs suposo que això vol dir que els fans dels SBS han de seguir enviant cartes! Aquesta és l’última pregunta. Sembla ser que falta bastant per a què One Piece arribi al final, però després d’això, com a dibuixant de manga, com t’agradaria seguir?

Bé, en realitat hi ha moltes coses que m’agradaria fer. No només manga, sinó també alguna cosa, com per exemple una pel·lícula. De totes maneres, a diferència d’abans, en comptes de fer una història èpica, faria alguna cosa més curta. Quan acabi One Piece no crec que faci un altre còmic serialitzat tan llarg. Crec que faré més com l’Akira Toriyama-sensei: trauré una historieta d’un sol volum de tant en tant. Ara mateix m’inclino per un estil així, i és per això que concentraré tota la meva energia en One Piece. Si penso que és el meu primer i últim manga llarg, no em desmotivaré mai.


Pregunta: Llavors estàs pensant en arribar al teu límit?

Bé, fins on pugui arribar sense morir (riu).

deixa una resposta

avatar

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

  Subscribe  
Notify of