One World – 2009

Aquesta entrevista a l’Eiichiro Oda va ser publicada a la revista “Switch”, al número del desembre de 2009, juntament amb l’entrevista conjunta amb en Kazutoshi Sakurai, i també amb motiu de l’estrena de One Piece Film Strong World. En aquesta entrevista hi ha una introducció força interessant de l’editor, els pensaments de l’Oda sobre els seus esbossos i la pel·lícula. L’entrevista ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:

One World

Introducció de l’editor

Quan va ser el moment de l’entrevista de l’Eiichiro Oda i en Kazutoshi Sakurai per aquest mateix número, ja havíem sentit que l’Oda no permet que la seva cara aparegui a les revistes. El personal d’edició, que havia parlat amb el fotògraf, va estar d’acord amb una idea. Seria una situació en la qual en Sakurai estaria observant l’Oda, a l’altra banda de la taula, mentre dibuixava esbossos. D’aquesta manera, la cara de l’Oda evitaria estar exposada [a la càmera] mentre es feia una sessió de fotografies al natural.

El dia de la sessió, l’Oda va aparèixer i quan se li va donar el paper i el llapis per fer els esbossos, va començar a fer els dibuixos dels personatges de One Piece com qui no vol la cosa.

Evidentment que per l’Oda és el pa de cada dia, però quan vam començar a veure aparèixer en Ruffy, la Nami, en Chopper, la Boa Hancock (entre d’altres), davant els nostres ulls, no vam poder amagar l’emoció. Fins i tot durant les pauses podíem veure la facilitat i l’alegria amb les quals dibuixava caricatures del personal amb tan sols una mirada, fent-nos riure a tots. Finalment, quan va començar la sessió, [l’Oda i en Sakurai] asseguts en costats oposats de la taula, van començar a parlar com si fossin vells amics.

En Sakurai va preguntar: “Llavors no t’agrada ensenyar la cara?”, i la resposta de l’Oda va ser: “No. En Ruffy i companyia són les estrelles, de manera que no fa falta que jo mostri la meva cara per fer-me famós…”. Quan sents això, és fàcil considerar que pot ser la filosofia de l’Oda com a dibuixant de manga.

I després, quan va acabar la sessió de fotos, juntament amb la gran quantitat d’esbossos que hi havia sobre la taula, n’hi havia un casualment mesclat al munt d’en Sakurai.

Els esbossos

Els monstres

Hi havia un antic manga anomenat Kaibutsu-kun. A la sèrie hi havia una vinyeta que, per cap raó en concret, m’agradava molt; i de totes les coses, hi havia una escena d’un goril·la lluitant amb un cocodril. El protagonista, en Kaibutsu-kun, ni tan sols hi sortia, però recordo copiar aquella escena una vegada rere l’altra; hi havia alguna cosa que em va fer esclatar quan la vaig veure.

Mira, pels nois hi ha quelcom especial en veure lluitar dos éssers poderosos: els fa tremolar d’emoció (riu). En aquest cas, com que tinc l’habilitat de dibuixar aquestes coses com a dibuixant de manga, em vaig preguntar com d’emocionant seria si hi havia una illa on aquestes poderoses criatures estaven constantment lluitant. Llavors vaig demanar personalment al director el següent: «Considerant que estic dibuixant cada ésser viu per aquest projecte, m’agradaria utilitzar-los tots a la pel·lícula». I després d’això estava traient dissenys de monstres de llibres de dibuixos, i abans de saber-ho, tenia tants dibuixos que no sabia què fer-ne d’ells. Vull dir, ja saps que els llibres de dibuixos hi ha tot tipus de criatures vivents (riu). Aquest cop també hem plantejat un escenari amb les quatre estacions a través de quatre illes que estan a la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern; d’aquesta manera, vaig pensar quines bèsties serien les més adequades per cada illa i vaig triar-les una a una.

Nami

Volia fer una història del tipus “heroi salva a heroïna”. Satisfà com a història i és divertida de veure. Pots pensar en una altra cosa, però no tenia intenció de crear algú nou per omplir aquest rol d’heroïna. D’aquesta manera, quan vaig haver de pensar sobre qui faria servir de la tripulació del Ruffy, evidentment havia de ser la Nami. Però em preocupava si podria portar la Nami a adoptar aquest rol i ho vaig considerar des de diversos angles. (Nota de l’editor: Després dels crèdits de l’anterior pel·lícula Episode of Chopper: Florir durant l’hivern, el miracle dels cirerers va sortir un teaser que suggeria que la Nami deixava la tripulació, i a l’últim tràiler la veiem suplicant a en Shiki el Lleó Daurat: “Si us plau, deixa’m unir a la teva tripulació”).

Quan va aparèixer per primer cop a la història principal, estava entre l’espasa i la paret amb l’amenaça: «…Mataran a tots els habitants del poble» abans que finalment demanés ajuda a en Ruffy; em preguntava com reaccionaria a una situació així, ara.

Ja ha arribat a un punt on ella creu una mica massa en en Ruffy i la resta i, per tant, per petits problemes diria: «Doneu-los-hi una bona pallissa!» i només en dir-ho el problema ja estaria solucionat (riu). Perquè en realitat, quan hi penses, en Ruffy i els altres s’han tornat tan forts que acabarien guanyant… Això és una cosa m’ha agonitzat moltes vegades.

El lleó daurat Shiki

Als esbossos originals de la trobada entre en Shanks i el Barbablanca, de fet, ja deixava caure el nom d’en Shiki per primera vegada perquè volia que parlessin de la seva era amb comentaris com: «En la nostra època hi havia paios com aquest». De fet, fins i tot havia inclòs el seu malnom complet, «el lleó daurat». Almenys era així en un primer moment; però com que aquesta era una part de la història on donava massa informació de cop als lectors, vaig pensar que posant aquest nom podria causar confusió, de manera que el vaig treure de l’esborrany final. Però vaig començar a penedir-me d’aquesta decisió quan la trama avançava i el personatge havia d’aparèixer a la pel·lícula (riu). No creia que hauria de fer visible el personatge tan aviat. Per aquest motiu vaig deixar caure el seu nom durant l’Arc d’Impel Down.

Quan vaig pensar sobre el fet que el Shiki sortiria a una pel·lícula, [vaig creure que] era una cosa de la qual me n’havia de fer càrrec jo mateix, em preocupava un altre escriptor s’ocupés de la primera aparició d’un personatge tan poderós. Estava molt segur que podria fer-lo servir si me n’encarregava jo, i com que de totes maneres era una ocasió especial, per fer una bona pel·lícula vaig pensar que aquesta necessitava un dolent amb molta reputació.

Entrevista

Pregunta: Quan va començar aquest projecte?

Oda: Va ser just després del desè aniversari del manga, per tant, fa més de dos anys. Però llavors estava molt ocupat amb el manga i no vaig fer massa per les pel·lícules. Quan no-sé-com vaig superar el desè aniversari, la pel·lícula encara estava sobre la taula i tenia pressa per acabar la trama, que en un primer moment vaig anomenar The Chystal Ship’s Log. Llavors, quan creia que ja estava tot acabat, hi havia alguna cosa que no m’acabava d’agradar… Just en la fase en la qual la trama sencera havia estat connectada vaig dir: “Uhm, de fet m’agradaria canviar-ho”, i d’aquí es va passar a “Bé, és impossible que l’estrena sigui al març”. [Nota: la data prevista de l’estrena era al març i l’entrevista és de desembre].

Pregunta: Parlant d’això, quan encara estava a la fase de The Crystal Ship’s Log, sobre què planejaves que aniria?

Oda: La primera cosa que vaig pensar va ser «He de ser capaç de fer quelcom que només jo pugui fer». En altres paraules, com que en soc l’autor, què puc crear utilitzant aquesta prerrogativa? Vull dir, aquest era l’únic motiu pel qual em vaig involucrar [en el projecte]. Vaig arribar a la conclusió que com que sóc l’única persona que té permès remenar els mateixos fonaments dels personatges, havia pensat en fer alguna cosa relacionada amb l’origen d’en Ruffy; anant cap enrere, era una història situada prop de l’època en la qual en Ruffy va començar a entrenar amb l’Ace. Estava dedicada als records d’aquell temps d’en Ruffy, sobre un animal especial determinat que es va trobar, i ho vaig connectar amb el Ruffy actual… una història força emotiva amb un significant fragment de records [d’en Ruffy].

Però quan estava escrivint-ho, em vaig començar a preocupar: “Aquesta història és el tipus d’història que jo vull en realitat?”. Crec que mai he escrit alguna cosa només amb el propòsit de fer una “bona història”. Si és alguna cosa que passa al manga, la trama general ha de ser més llarga, i llavors no m’importa posar-hi una “bona història” entremig com si fos un condiment. Però per una cosa curta com una pel·lícula, si només fes una “bona història”, hauria de encabir-hi els tipus de coses que els nois volen veure en realitat: acció i personatges poderosos.

Pregunta: Al cap i a la fi,  principalment, la teva audiència són nois…

Oda: I per això vaig pensar: “Hauria de fer una pel·lícula plena de les coses que volen veure en realitat i quan acabés, marxarien amb un munt d’escenes memorables en ment”. Coses que els nois recordarien com “escenes bestials”. Havia fet una història emotiva però independentment de si era bona o no, als únics que l’haurien gaudit serien, segurament, els adults, i aquesta no és la meva feina. Dibuixo còmics per nois. A  mitja història em vaig adonar que “Potser he entès malament què espera la gent de mi”. De totes maneres, no era el tipus d’història que jo volia escriure, així que encara que la gent volgués quelcom emocional, no hauria complagut als que m’ho haguessin demanat. Començant des de zero, vaig arreglar el tema a “emoció” i, des de la planificació fins a la versió més definitiva, ho vaig canviar així com així.

Pregunta:  Per tant, la dignitat que portes com a autor de còmics per nois, Oda-san, es pot dir que ja la vas establir de manera definitiva quan vas començar a escriure One Piece?

Oda: Sí, crec que sí. Vull dir, vaig començar pensant que ja que dibuixava per a una revista de còmics per nois, és la meva feina assegurar-me que gaudeixen de què llegeixen. Quan et converteixes en un professional, comences a rebre cartes dels fans i altres coses i t’adones que la gran majoria són de noies. Els nois no solen agafar un bolígraf (riu). No tenen adhesius i coses de l’estil i no pensen en fer l’esgotadora tasca d’escriure per dir: “ha estat molt bé”. Els nois són una forma de vida que gaudeixen d’alguna cosa però no es molesten en dir-t’ho.

Així vaig aprendre que les noies et saturaran amb les seves opinions i quan vaig mirar el món del manga en general em vaig adonar que hi ha molta gent que em va fer pensar: “Aquest [autor] només fa cas a les opinions de les noies.”. I al final, si consideres aquestes opinions, les «necessitats dels clients», quan escrius la història només et queda un manga de noies (riu). És com que si ho fas, només escrius per entretenir les noies, i no està bé.

Pregunta: I tot i així, els nois, els quals consideres més importants, no et mostren el què pensen.

Oda: Exacte. I com que aquest és el cas, sabia que el què havia de fer era tornar enrere en els meus records i fixar-me en allò que gaudiria si encara fos un noi. Tampoc és que els nois em deixin amb res; si els teus pares t’envien una felicitació de Nadal, tu els envies alguna cosa, no? (riu). Així que quan envien cartes, reps les respostes que esperes rebre dels nois, com «M’agraden les lluites» o «M’agrada aquest atac», i mentre les llegeixo penso: «Vaja, creia que això els agradaria». Les reaccions dels nois me les prenc molt seriosament, però també tinc una mica en compte el què em diuen les noies. Quasi pots sentir els seus aguts crits d’emoció mentre llegeixes la carta. Però si em deixo emportar per aquestes opinions, no només podria perdre el meu lloc en una revista de còmics per nois, sinó que tampoc hi hauria valor en la meva existència com a autor de còmics per nois.

 Pregunta: Tornant a la pel·lícula: després del canvi de direcció i començant des de zero, vas canviar la trama fins al que ara és One Piece Film Strong World. Com a escenari tens una illa, un Món Fort, que està flotant al cel a causa del poder del llegendari pirata Shiki el Lleó Daurat.

Oda: Aquest Món Fort és una illa on si els animals mengen la fruita o planta que accelera el desenvolupament físic, poden evolucionar ràpidament en resposta al seu entorn, però en Shiki i els seus van alterar-ho promocionant el salvatgisme. Com que la idea era fer que cada animal evolucionés per ser més poderós, no importava si els dibuixava com una espècie de monstre imaginari. De fet, vaig seguir la seva evolució i vaig pensar: “Quina part d’aquest animal hauria de desenvolupar per fer-lo més fort?” mentre els dibuixava.

Pregunta: Creus que «desenvolupament» és un dels temes ocults de la pel·lícula?

Oda: Jo no soc dels que posen “missatges” a les meves obres. Per mi, un “tema” és una eina per unir les parts d’una obra i no intento de manera deliberada que la gent es posi a pensar en això. En canvi, sempre estava intentant dibuixar sobre les possibilitats que el desenvolupament pot tenir, igual que al manga. “Vull ser així” o “Seria genial si pogués fer això” són els elements bàsics del manga i quan la gent veu aquest tipus d’imatges s’emociona molt. És el mateix que amb els personatges que apareixen a la història, cada cop que se m’acudeixen penso: “Si visqués en aquesta illa amb aquestes coses, en què pensaria?”. Que la gent pugui adaptar-se o no al seu entorn és un possible tema.

Pregunta: Sense limitar-me a només la pel·lícula, i això és quelcom que penso cada cop que llegeixo la història, un dels majors plaers que obtinc de One Piece és la sensació d’expansió constant del món. Cada cop que s’uneix un membre a la tripulació, cadascun amb una professió única, ets capaç d’expandir la història de noves maneres. L’instint que tens de capturar-ho tot sobre aquest món és notable.

Oda: Crec que és només perquè continuo traient coses noves una rere l’altra. És del tot involuntari, si busques nous materials, l’expansió és inevitable. Si després me’n penedeixo o no d’aquestes decisions és un altre tema (riu).

Pregunta: I tot i així a cadascun dels arcs se’ls pot considerar històries totalment diferents, fins ben bé al gènere. Em costa pensar en un altre manga amb un format que permeti tants estils diferents en una sola obra.

Oda: En realitat és com amb la resta de la gent. Si fes una pausa i comencés una nova sèrie o fins i tot, si fes tot el que sempre he volgut fer amb aquesta, és exactament el mateix que com si qualsevol altre autor intentés desfer allò que vol escriure.

Ara bé ( i això és una cosa que faig de manera deliberada quan començo a escriure un nou arc), sí que intento enfocar cada part com si escrigués un manga completament diferent des de zero. Jo soc el que dibuixa, de manera que puc fer-los part del mateix món fàcilment. Mentre utilitzi aquest concepte per posar-me un límit a mi mateix per no deixar-me emportar, soc lliure de dibuixar el que vulgui i allò que aquesta llibertat m’ha permès crear apareix com un [món] en expansió. Com que m’agrada [escriure una història] així, això juga a favor meu.

Pregunta: I ara, en aquest moment, el manga s’ha convertit en una història de dimensions èpiques. Hi ha un munt de personatges en escena i, el més important, estàs tractant amb molta habilitat les seves històries personals; a més d’això, quan intento comptar els personatges dels quals només en coneixem els noms, no puc ni imaginar quan o com acabaràs les seves històries. Pots revelar pistes dels innumerables misteris de la sèrie perquè ja pots veure tot el què vindrà després?

Oda: No. No tinc cap imatge ni idea. Senzillament, arribo en aquest o aquell punt en el qual sento que l’atmosfera és la correcta per dir: “Sembla que aquest és un bon lloc pel personatge”. Automàticament, intento deixar espais oberts per poder-los posar mentre escric. Del món de One Piece només en tinc una vaga imatge, “En aquesta part sembla que quedaria bé un paio fort” o “Aquest és un bon lloc per una lluita”. En Shiki n’és un d’ells [de personatge fort]. Quan mires enrere, havent deixat un espai obert per ell, dóna la sensació que ja s’havien anat deixant pistes que portaven a ell des d’un principi. Hi havia algunes persones que tenien el títol de “llegendaris”, i ja he revelat algun d’aquests noms, però si només aprofités aquests, el món semblaria molt petit, de manera que vaig pensar que n’hi hauria d’haver més. Al final, després d’entrar al Nou Món, vaig pensar que hi hauria d’haver un paio així i el personatge que vaig triar amb aquest mètode va ser en Shiki.

deixa una resposta

avatar

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

  Subscribe  
Notify of