Sail & Anchor – 2009

Aquesta és una entrevista entre Eiichiro Oda i el cantant de Mr Children, Kazutoshi Sakurai, amb motiu de l’estrena de One Piece Film Strong World. Com s’explica a la introducció que podreu llegir a continuació, Mr Children és una banda de rock molt reconeguda al Japó i és l’autora de l’ending de la pel·lícula, Fanfare. L’entrevista, realitzada per la revista “Switch”, ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:

Sail & Anchor

Introducció

És la sala de conferències de l’empresa cinematogràfica. Davant el fons blanc preparat per la sessió de fotos, hi ha una taula interposada entre en Kazutoshi Sakurai i l’Eiichiro Oda mentre parlen relaxadament. Còmics i música, dos gèneres ben diferents, però per a aquests dos homes que han estat claus a l’hora de marcar les tendències de l’entreteniment al Japó, és la primera vegada que es troben. I ara, després d’haver treballat junts, costa de creure que mai ho havien fet. Aquesta trobada, més que atzar, sembla que era només qüestió de temps; i això no hauria de sorprendre els lectors de One Piece, o els fans de Mr. Children, ja que sembla el seu art per si mateix hagi portat a aquesta col·laboració.

El motiu de la trobada: One Piece Film Strong World. És la desena pel·lícula de la sèrie i, per primer cop compta amb el creador original, el mateix Oda, escrivint la història com a productor executiu, amb el tema principal interpretat per Mr. Children. Fins ara, moltes de les pel·lícules de One Piece han estat històries originals independents, però ara la història escrita per l’Eiichiro Oda es connectarà amb la trama del manga. L’Oda ha posat cor i ànima en aquest projecte, fins i tot ha estat alguna setmana sense escriure el capítol setmanal durant els dos anys i mig que ha durat la producció. Al principi de la xerrada, quan es pregunta pels progressos de la seva col·laboració, l’Oda recorda com n’estava d’ansiós.

Pregunta: Oda-san, tu vas oferir personalment el tema principal a Mr. Children, però, ens podries dir com va anar tot?

Oda: Normalment, no treballaria en cap altra cosa que no fos el manga. No puc estar satisfet amb allò que faig si no em concentro en només allò, així és com soc. Per això, quan van venir per primer cop demanant-me: «Ens agradaria que escrivissis una mica de trama per la desena pel·lícula», m’hi vaig negar en rodó. Però com que m’ho va demanar algú que m’havia cuidat molt bé al passat, vaig acabar acceptant. Abans que em poguessin convèncer, però, vaig dir: «Està bé, d’acord, si podeu aconseguir que Mr. Children faci el tema principal potser m’ho prenc seriosament». Evidentment sabia que podria no haver funcionat.


Pregunta: Llavors, aquesta era la teva condició per acceptar, no?

Oda: Vaig posar-me al capdavant del projecte quan encara era prematur i no estava segur de com anirien les coses, només sabia que era quelcom que havia de fer. Així que em deia a mi mateix, «Mr. Children cantarà per tu», i vaig escriure la trama (riu).


Pregunta: Sakurai-san, ens podries dir com et vas sentir quan vas rebre una oferta així de l’Oda-san?

Sakurai: Era quelcom que definitivament volia fer. Quan encara no sabia què era One Piece. La meva filla em va dir que volia anar a veure una pel·lícula de One Piece, així que vam anar a veure-la en una «cita» pare-filla. Em va agradar molt. Això i que el bateria Suzuki [Hideya] i el baixista Nakagawa [Keisuke] de la banda en són molt fans. Per aquestes coses vaig decidir que ho volia fer, i també perquè pensava que era una oportunitat de créixer personalment.


Pregunta: Oda-san, he sentit que vas enviar una carta al Sakurai-san. Ens podries dir què hi deia a la carta?

Oda: Deu ser la carta que vaig enviar després que acceptessin cantar el tema principal. Vaig pensar que era la nostra feina assegurar-nos que la cançó que ens deixarien utilitzar estaria unida a la imatge One Piece; nosaltres ens encarregaríem que al final les imatges de la pel·lícula encaixessin amb la cançó. Però llavors em vaig sorprendre quan en Sakurai-san em va preguntar quina cançó quedaria millor. Així doncs, a la carta vaig introduir el tema amb humilitat, de l’estil «Et pregunto perquè tu em vas preguntar primer» i li vaig explicar la meva visió de «pel·lícula divertida basada en un còmic». Bé, això i «Ja que has preguntat, si us plau, assegura’t que sigui una cançó al·lucinant» (riu). «One Piece té diferents tipus d’escenes, i cadascú ve amb coses diferents, de manera que deixo que tu agafis el que més t’agradi perquè no m’agrada dir a un professional com fer la seva feina». Això és el que vaig intentar expressar a la carta com a resposta a allò que em van demanar.

Sakurai: He portat la carta amb mi (riu).

Oda: Va, home, tampoc vaig escriure res especial!

«Sabem que és una carta personal, però estaries disposat a compartir-la amb nosaltres?». Després de demanar-li, en Sakurai, amb el permís de l’Oda, va treure la carta d’un sobre en el qual hi havia escrit a mà «Sakurai Kazutoshi-sama». El contingut era de dues pàgines plenes dels pensaments de l’Oda sobre la pel·lícula. Amb només un cop d’ull va ser suficient per veure com l’Oda respecta Mr. Children».

Oda: Quan vaig sentir que en Sakurai-san havia preguntat: «Quin tipus de cançó t’agradaria?», va ser com si hagués tingut una experiència de primera mà amb el tipus de confiança que implica Mr. Children.


Pregunta: Confiança?

Oda: És com si m’estigués dient que «està bé», perquè sigui com sigui ajusten les seves cançons als desitjos dels altres sense perdre la seva essència. Tota l’estona pensava que era la nostra feina fer que les imatges es relacionessin [amb la música], però va ser impressionant quan em va preguntar [quin tipus de cançó m’agradaria], com si poguessin adaptar-se a qualsevol cosa sense allunyar-se d’allò que els fa Mr. Children.

Sakurai: Crec que, de fet, és totalment al contrari. Personalment no crec que Mr. Children sigui una entitat fermament establerta. Quan fem música i emocionem la gent i sacsegem els seus cors, és quan Mr. Children està complet, de manera que si ens és possible, com a Mr. Children, ens agradaria acceptar el missatge i el significat de la pel·lícula i sacsejar la gent per dins; volia saber de què anava la pel·lícula per poder-nos apropar el màxim possible a aquest punt.

Hem fet ja el tema principal per diverses pel·lícules, però sempre intento entendre primer què ens vol dir. Tot i això, si intentes posar aquest missatge directament a la cançó, no estàs anant més enllà dels teus límits, de manera que intentem mirar-lo des de diferents punts de vista o intentem cantar des d’un angle diferent mentre mantenim el missatge sense alterar. Així és com intentem fer la nostra música; així que vaig preguntar al nostre personal i vam rebre la carta que deia, «Parlant en termes generals, vull una pel·lícula «enrotllada», de manera que si us plau, no pensis que ha de ser de l’estil ‘una pel·lícula bona implica plorar molt’». Estava de gira viatjant en tren bala quan un membre del nostre staff em va donar la carta; en el moment en el qual vaig llegir «pel·lícula enrotllada», vaig sentir aquell riff de guitarra dins el meu cap.

Oda: Vaja! Sí que ets bo…

Sakurai: També l’alta tensió que crida al principi va ser [el resultat de] pensar sobre escenes on en Ruffy crida, i a les quals els hi vaig posar música mentalment. Després d’això la resta va ser només qüestió de trobar el camí més elegant possible per ajuntar tots els personatges tan emocionants de la pel·lícula. Vaig pensar que així seria millor.

Oda: Acabem de fer un vídeo promocional amb el tema principal i estic impressionat amb com els crits d’en Ruffy encaixen amb la tornada de la cançó. Era un misteri per mi com vas fer la cançó i avui havia vingut preparat per preguntar-t’ho. No em puc creure que et fessis una imatge així com així, només llegint-te la carta.

Sakurai: Va ser la carta la que va donar-me la idea de la cançó, de manera que estic molt agraït. No crec que se m’hagués acudit a mi sol.

Oda: Vaig escriure tot el que passava al voltant de la pel·lícula, inclosos els meus pensaments sobre la pel·lícula en sí i com canviava. També [vaig escriure] el fil de pensament sencer que em va portar a decidir com a tema principal «l’emoció». Tot el què havia pensat sobre la pel·lícula. També vaig reflexionar sobre «l’emotivitat» com a tema. La gent de tot el món sempre en fan un gra massa de «dramàtic això» o «emocional allò», no? És quasi fins al punt d’«això no pot ser una bona pel·lícula si no surto plorant». Al final em vaig adonar que creixia aquesta tendència i em sentia frustrat amb mi mateix per resignar-m’hi. Perquè quan el meu nom va ser relacionat directament a la pel·lícula, vaig pensar que hauria de produir exactament el que tothom esperava que fes, i em vaig preparar per una història emotiva. [La pel·lícula que vaig escriure al principi era] «The Crystal Ship’s Log», una obra amb un títol completament diferent, però, per ser sincer, quan escric al manga una història dramàtica, o millor, quan en busco una des del principi, que vol dir escriure per causar una reacció emocional i dramàtica dels lectors, és quelcom que no m’agrada fer. Quan els personatges es comencin a moure els hi donaré un cop de mà i els afegiré una mica de direcció que els pot conduir a una història dramàtica, però mai he pensat seriosament en escriure només per fer una trama emotiva. Com que seria quelcom amb el que no distrauria a la gent, vaig començar a penedir-me del que estava fent. Penso que en realitat hauria estat una obra sòlida si l’hagués deixat tal com estava, però sentia que anava en contra dels meus principis.

Hi ha una altra tendència, la de «la gent morint és drama de debò». Ho anomenaria «funeral». [Respecte a això], no sembla correcte això de «si plores, ha valgut la pena». Si miro enrere i tracto de recordar el meu top 5 de pel·lícules preferides cap d’elles és un drama. M’agraden pel·lícules enrotllades i sóc un dibuixant de còmics per a nois, de manera que vaig pensar que m’hauria de centrar en els nois i en dibuixar les coses que els agradi. Així va ser com vaig decidir canviar el tema a «emoció». Teníem tot el personal reunit per una reunió de la fase d’edició de: «Això és massa llarg, què podem retallar?», quan The Crystal Ship’s Log havia estat del tot editada i vaig dir: «No crec que ho pugui fer». Per això la data d’estrena es va endarrerir.


Pregunta: Llavors és per això que cada cop que sortia un tràiler, la data d’estrena s’anava endarrerint?

Oda: Mira, fins i tot abans d’aquest punt jo ja estava causant molts problemes a tothom. Però sabia que si volia entregar alguna cosa de la qual estigués satisfet i que hagués gaudit escrivint, seria una mentida entregar The Crystal Ship’s Log. Fins aquell moment m’havia contingut una mica per la JUMP. Crec que em vaig prendre el projecte molt a la lleugera perquè no estava disposat a deixar de banda la meva feina principal i fer un esforç extra [a la pel·lícula]. Però llavors, havent-me decidit a fer una pel·lícula basada en un còmic de nois, m’hi vaig posar seriosament fins al punt en el qual l’editor en cap de la JUMP em va dir: «T’importaria treballar una mica en això [el manga] també?». Així és com ha de ser per mi a l’hora de crear les coses, però realment quan vaig canviar a «Strong World» vaig seguir tirant endavant i fent sentir emoció, que són les coses que als nois els encanta, i vaig incloure totes les coses que m’agradaven quan era un nen. És per això que espero que tu [Sakurai-san] ho gaudeixis…Això és el què vaig explicar-li al Sakurai-san a la carta.

Sakurai: Quan vaig llegir-la i vaig entendre a què et referies quan deies «pel·lícula enrotllada», vaig pensar, «d’acord, m’hi poso!»; els engranatges del meu cervell van començar a girar.

Inspirat per la carta, en Sakurai va escriure el tema principal anomenat «Fanfare». Emportada pel vigor del riff de la guitarra i per ell mateix, ja que és més emocional que mai, la melodia està en constant desenvolupament, és majestuosa i fins i tot agressiva i encaixa amb l’inici d’una aventura, una benedicció com a primer pas del viatge. «Volia fer una música emocionant i intensa», va dir en Sakurai, que havia posat una marxa més des del seu àlbum «Supermarket Fantasy»; aquesta [cançó en particular] va ser la personificació dels intensos sentiments de la música rock condensada en una sola peça, fins i tot la mateixa lletra té escampades paraules clau com «àncora», «navegació», «tresor», «vela», totes relacionades amb el món de One Piece.

Sakurai: Sembla que quan hi ha un aspecte de la societat que és inestable, les paraules amb un significat profund i les històries que s’entenen amb facilitat tendeixen a tenir més valor que la simple sensació d’emoció, i és probablement cert tant pel món del cinema com pel de la música, però especialment per la implicació de les paraules en la música; crec que hi havia un temps, fins fa relativament poc, en el qual la sinceritat era el més important. Vagament vaig començar a sentir això i em vaig preocupar per la direcció que hauria de prendre Mr. Children, però just quan m’havia perdut buscant la resposta, va arribar aquesta col·laboració i vaig pensar: «Ja està, és això. Hauria de posar una mica més d’emoció a l’hora d’afrontar els projectes». I això és amb el què estic treballant, fins i tot ara amb les noves cançons. Precisament per què podem sentir les descàrregues d’emoció o per què els nostres cors poden bategar d’emoció, és tan important, tan gran, que no pot explicar-se amb paraules. La música és una eina extraordinària, perquè fins i tot abans [d’escoltar] les paraules o la història, la música et permet experimentar tots aquests sentiments. És per aquesta raó que vaig tirar enrere un altre cop i vaig revaluar què és la música, i a partir d’ara m’agradaria creure que és un poder que va més enllà de les paraules. La carta que vaig rebre [de l’Oda] va ser segurament l’espurna que em va fer pensar aquelles línies.

Oda: La música ressona amb la gent. Hi ha molts individus del [negoci de la] «creació» que escolten música. De fet, jo en sóc un; per exemple amb One Piece una de les coses que faig és crear una llista de reproducció que encaixi amb l’arc i l’escolto contínuament mentre el dibuixo. Hi ha moltes maneres en les quals la música m’influencia. Això implica que si no ets capaç de veure cap a on es dirigeixen els temps, no ets apte per ser músic. És més, els músics no poden escoltar música per crear-ne de nova. Si aquest fos el cas, com es podrien concebre totes aquestes noves melodies i lletres? M’agradaria saber-ho. Perquè abans has comentat alguna cosa sobre «sonar», no, Sakurai-san?

Sakurai: Sí. Poden ser uns determinats sentiments, o bé quelcom que brolla del cor, i en el meu cas aquestes coses es converteixen en música. Imagino que per tu, Oda-san, es converteixen en imatges. Si m’intentés preparar prèviament formant-me una imatge de mi mateix volent escriure un tipus de cançó anticipadament, acabaria fent coses que m’avorreixen. Per aquesta raó mantinc lliure la ment.


Pregunta: Oda-san, com vas conèixer la música de Mr. Children?

Oda: Estàs parlant de Mr. Children. Per la meva generació són un grup que tothom escoltava. Estic al bell mig d’un grup de determinada edat que sempre està seguint Mr. Children. Vull dir, des de «CROSSROAD», que ja era un gran èxit quan jo estava a l’institut. Això ja és sortir una mica del tema, però quan Mr. Children van començar a fer-se famosos i es van convertir en la moda, només podia veure una tendència al món de la música: molta gent feia un parell o tres de hits, els posava tots en un àlbum i fins aquí arribaven. Aquesta tendència va continuar durant molt temps. Pensava: «Per què no guarden un [hit per poder-lo vendre després]?». Així era de negatiu (riu). I llavors va arribar ràpidament el boom de Mr Children i, si no recordo malament, el primer àlbum va ser «Atomic Heart» (1994).

Sakurai: Sí, va ser «Atomic Heart».

Oda: «Tomorrow never knows» no hi era, no?

Sakurai: Oh, «Tomorrow never knows» era en un àlbum posterior. [BOLERO, 1997]

Oda: [En aquell moment] vaig pensar que uns paios molt escorredissos havien aparegut en escena (riu).

Sakurai: Jajajajaja (riu)

Oda: De veritat vaig pensar: «Aquests nois definitivament duraran temps». Va ser una bona jugada.

Sakurai: La veritat és que vam fer «Tomorrow never knows» mentre l’àlbum estava en producció i la vam acabar quan l’àlbum ja estava fet, per això no està inclosa.

Oda: Vaig pensar que era alguna classe d’estratègia (riu). Vaig pensar: «Aquests paios són astuts!». Però també estava content. M’agradàveu molt, i sabia que això volia dir que us podria seguir escoltant durant molt temps.


Pregunta: En un determinat punt, al racó de comentaris de l’autor de la JUMP, Oda-san, tu vas lloar les lletres de [les cançons de l’àlbum] «I cor you».

Oda: Sí, les lletres d’en Sakurai-san són tan sinceres que a vegades m’impacten. La que més em va impactar va ser, hmmm, recordes la lletra de «Running High»?

Sakurai: És clar.

Oda: Quan vaig sentir la cançó vaig pensar: «Sakurai-san, senzillament no pots dir una cosa així».

Sakurai: (riu)

Oda: La lletra de la que parlo deia, i no sé si és exactament així, «Encara que estigui suportant una pesada ‘càrrega’, ho faig sol, i ningú de vosaltres entén aquest ‘pes’». Crec que el què intentàveu dir en aquesta cançó era, «Calleu, principiants» (riu). Vaig pensar: «És increïble per un home de la seva reputació parlar amb tanta claredat». Com que cadascú té una feina diferent i, per tant, suporta unes «càrregues» diferents, crec que aquesta cançó va salvar molta gent, perquè de fet, em va salvar a mi. Vaig decidir que tot i que la gent no entengués moltes coses sobre mi, ho faria el millor possible. Em va ajudar a pensar que seguiria endavant tot i ser la riota del moment. És increïble. Crec que en general passa el mateix amb la resta de les vostres cançons; quan escoltes la lletra [de les cançons] és com si pogués entendre la teva vida [privada]. No creus que ets una mica massa honest?

Sakurai: No ho sé. Jo penso: «Aquesta part és inventada», i «Aquesta és real». Tot i això, trio de manera deliberada paraules que amaguin aquesta distinció. I a més, crec que Mr. Children és una banda amb molt èxit, però quan preguntes a algú si està feliç per aquest motiu, segurament et dirà que no. És per aquesta raó que em presento a mi mateix afrontant els problemes de la meva pròpia vida, aparentment exitosa, mostrant com n’és d’exigent i, juntament amb els oients, vull viure el moment. Així és més o menys com em sento.

Oda: Sí, crec que ho mostres. És per això que m’agrada tant [Mr. Children].


Pregunta: A One Piece, hi ha algun exemple [similar] en el qual mostris com ets a través dels dibuixos?

Oda: Tot i que digui «Estic escrivint els somnis de la gent», crec que en realitat estic escrivint «els meus somnis». Per tant, en aquest sentit, els meus impulsos es revelen. Però fins i tot si exposés la meva vida privada, no és possible que quedés reflectit als meus personatges. Crec que el què fa tan interessants els còmics és la seva naturalesa de «puja a bord [i viu l’aventura]», i és impossible que jo porti una vida així (riu). No valdria la pena ni tan sols intentar basar-lo en mi. La meva feina és recrear les coses per la gent i que provenen de la nostra imaginació, coses que crec que a la gent li agradaria poder fer, «Seria molt feliç si això o allò passés», o «M’agradaria poder fer allò», coses així. És suficient si senzillament ajuda la gent a relaxar-se.

Sakurai: Hi ha alguna cosa sobre el terme «companyonia» que creus que és especial?

Oda: Per ser del tot sincer, quan vaig començar a fer la sèrie, el terme «companyonia» com a tema principal era molt nou. Ara és el pa de cada dia, però al principi no hi havia obres que l’utilitzessin com a tema. Era un estil més d’agafar diferents personatges amb diferents nivells de protagonisme, vaig començar amb una aproximació molt diferent. Però crec que la «companyonia» és molt important a la vida real.


Pregunta: Als dos us agrada el futbol, no?

Sakurai: T’agrada el futbol?

Oda: [A l’escola] Estava a l’equip de futbol.

Sakurai: Ah sí? (riu)

Oda: Però ja no el segueixo gaire.


Pregunta: Creus que les característiques d’un equip de futbol poden haver influenciat les teves obres?

Oda: Sí, crec que sí. Potser hi ha una raó de pes per la qual no vaig tirar pel beisbol.


Pregunta: Quan éreu petits hi havia algun manga o anime que us va influenciar o que us va marcar? Per exemple, Sakurai-san, hi havia alguna obra que experimentessis en els seus orígens?

Sakurai: Era un nen que no llegia res. No llegia còmics, i molt menys llibres (riu). Però hi havia uns dibuixos que m’agradaven molt, «Ban Banjou».

Oda: «Samurai Giants». Sempre beisbol.

Sakurai: És veritat (riu). El futbol no em va començar a agradar fins que vaig ser més gran.

Oda: Ah sí? Jo sóc de la que es podria anomenar l’era daurada del futbol.

Sakurai: En Tsubasa-kun? [Nota: En Tusbasa és, en el doblatge en castellà, l’Oliver Atom].

Oda: I tant! Vaig començar a cinquè curs, però Captain Tsubasa [Oliver y Benji segons la versió en castellà del popular anime] ja era popular quan estava a quart. Tots els de la meva edat volien entrar a l’equip de futbol a cinquè. Va ser molt sobtat, hi va haver un increment massiu de membres del club aquell any. Això és el què em va portar a entrar-hi.

Sakurai: Quant temps vas jugar?

Oda: Fins el primer any de Batxillerat. Vaig deixar-ho dient-li al meu entrenador: «A partir d’ara em vull centrar en els estudis», i em vaig posar a dibuixar còmics (riu).

Sakurai: Vaja!

Oda: Però ara per ara els esports són quelcom que ni tan sols em puc plantejar de practicar. Sempre estic assegut fent feina, de manera que ara no puc ni córrer, de veritat.

Sakurai: Si, ho imagino. Fas algun altre tipus d’exercici?

Oda: No. Vull dir, m’agradaria. Hi ha moments en els quals l’únic que vull és moure’m una mica, però no hi ha res que jo pugui fer.

Sakurai: Seure tota l’estona no et fa mal als malucs [o a l’esquena]?

Oda: Sí, normalment em fa mal la part baixa de l’esquena, però me’n surto amb una mica d’ajuda de la quiropràctica (riu). Tu jugues a futbol?

Sakuai: He jugat una mica abans de venir aquí. És molt divertit.

Oda: Ja ho crec. Jugar a futbol vol dir que tens molta energia.

Sakurai: Sí, és veritat.

Oda: Perquè en aquest esport sempre estàs corrent…En quina posició jugues?

Sakurai: Soc davanter. No és que sigui bo, però tots els del meu voltant són molt bons i em deixen jugar allà. Però s’enfaden bastant amb mi. Alguns són ex-jugadors de la J-League, així que pots imaginar. Quan arribes a la meva edat, la majoria de la gent no et parla amb superioritat, no? Tenir algú que està sobre teu és de fet molt estimulant (riu). [Nota: La J-League és la lliga de futbol professional de Japó. Seria l’equivalent a La Liga espanyola o la Premier League anglesa].

Oda: Sí, perquè quan jugues, coses com l’status social queden a banda del joc. Fins i tot quan estava a l’equip [de futbol] hi havia la curiosa norma de «pots dir pel nom de pila als estudiants de cursos superiors».


Pregunta: Durant la sessió de fotos d’abans estàveu parlant dels vostres fills i, com artistes que sou, crec que teniu moltes oportunitats d’entrar en contacte amb els nens, però intentar expressar les idees als nens és quelcom que tingueu en compte?

Oda: Bé, tinc una filla, de manera que no la puc fer servir massa per investigar (riu). Jo escric un còmic «per nois», però evidentment a la meva filla li agraden coses de noies, i això em consterna. Em turmenta haver de comprar-li «Pretty Cure» (riu), i coses així. Soc el pitjor delinqüent per haver après a fer aquests tipus de dibuixos només per ella (riu).

Sakurai: Quan dibuixes tens en ment l’edat dels teus lectors?

Oda: Crec que la majoria de lectors que més ho gaudeixen estan a l’ESO [Nota: L’Oda diu middle-school, que al Japó comprèn entre els 12 i els 15 anys. La millor comparativa aquí seria parlar d’estudiants de l’ESO]. Evidentment quan estava a Primària llegia còmics, però més endavant em vaig adonar que no entenia res. Per tant crec que hi ha moltes coses que els estudiants de Primària no captarien. Superficialment, però, tens en Ruffy, que té un cos que es pot estirar i elements de l’estil, a més de moltes imatges que poden agradar a aquests nens. Quan arriben a l’ESO, poc a poc poden començar a entendre la història i quan encara es fan més grans comencen a veure els temes de la sèrie. Cada grup d’edat té una manera diferent de llegir la història, però personalment vaig posar com a públic objectiu els que tenen 15 anys. Cada setmana determino si el meu jo de quinze anys ho gaudiria. Si la resposta és «no», no està qualificat per ser un còmic de nois. Últimament [One Piece] té molts lectors adults, però si intentés ajustar la història només per això, perdria el valor de la seva existència. Què me’n dius sobre la música?

Sakurai: Crec que no em puc posar al lloc d’un nen. Amb el meu esperit actual, intentar fer quelcom que agradés als adolescents només portaria a una producció falsa; per tant, pot ser més senzill centrar-se en allò que la gent [més propera a la nostra edat] voldria, però definitivament crec que hi ha coses que es poden entendre amb independència de l’edat. La gent darrere nostre són molt més joves, i fins i tot el contrari, molt més vells. Últimament he intentat imaginar-me’ls [quan escric].

Oda: Les cançons sembla que es moguin en ones: no importa on apuntis, sempre ressonen a tot arreu. Fins i tot els nens us escolten, no? Si als adults els agrada alguna cosa, als nens segurament també. Probablement és perquè una part d’ells vol ser adulta.

Pregunta: La lletra de «Fanfare», doncs, està escrita des de la perspectiva d’un adult?

Sakurai: El què estic dient al llarg de la cançó és: «A tots aquells que es van fer adults abans d’adonar-se’n, anem a buscar el tresor que vau perdre». Em pregunto què deu ser aquell tresor; per mi, crec que és sentiment d’emoció que tenim al cor.

Quan l’entrevista va acabar, l’Oda va demanar a en Sakurai (que el dia anterior havia vist la pel·lícula sencera), «Què t’ha semblat?». Rient, en Sakurai va respondre: «L’animació i els colors eren molt vibrants. També vaig tenir una increïble sensació de velocitat. Pel que fa el final, tot i que vas dir que no era ‘una obra emotiva’, és molt emocionant». Un Oda aparentment content va contestar: «Me n’alegro que la teva escena preferia vagi immediatament seguida de Mr. Children». Des de darrere l’Oda va ser impossible veure la seva expressió, però és possible que en aquell precís instant, el seu somriure no fos massa diferent del d’un noi de quinze anys.

 

 

1
deixa una resposta

avatar
1 Comment threads
0 Thread replies
0 Followers
 
Most reacted comment
Hottest comment thread
0 Comment authors
One World - 2009 Recent comment authors

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

  Subscribe  
Notify of
trackback

[…] Sail & Anchor – 2009 […]