Strong World Artbook – 2009

Entrevista a l’Eiichiro Oda a l’artbook de One Piece Film Strong World

Aquesta entrevista va ser publicada en exclusiva a l’artbook de la desena pel·lícula, One Piece Film Strong World, el desembre de 2009. Conté molta informació que l’Oda ja havia donat en altres entrevistes relacionades amb la pel·lícula, però també conté alguna peça d’informació especial. L’entrevista del Strong World Artbook ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:

 

P: Felicitats per la teva feina com a productor executiu  per primera vegada en una pel·lícula! Ens agradaria fer-te un conjunt de preguntes enfocades a la història, personatges i el disseny dels vestits. Gràcies per aquesta oportunitat!

Oda: En tinc moltes ganes, així que gràcies.

P: En primer lloc, ens podries dir què et va portar a acceptar la feina de productor executiu de la pel·lícula?

Oda: Va ser fa dos anys i mig…no massa més d’això. Tot va començar quan en Shimizu-san, el productor de llavors de One Piece, em va venir a veure. En Shimizu-san és un paio increïble i sempre actua pensant en el futur. Em va dir, “Recentment el cercle de les persones involucrades en l’anime sembla que s’ensorra”. El que volia dir era que la sèrie cobra vida quan el personal, els actors i les persones de les empreses associades a la mateixa s’ajunten. Em va venir a parlar de com aquesta forta associació s’estava debilitant. Li sabia molt greu que al principi de l’anime estàvem molt units i sortíem molt de festa tots junts però a mesura que passaven els anys i el personal canviava una i altra vegada, el nombre de vegades que quedàvem va disminuir dràsticament. I jo no m’hi podia unir perquè estava molt ocupat; per ser del tot honest, era una època en què era complicat sentir l’emoció que teníem al principi de tot. Llavors va ser quan en Shimizu va dir: “Vull que la propera pel·lícula que fem torni la moral al personal i vull que facis alguna cosa que doni a One Piece un nou començament. I per poder-ho fer, necessito la teva força”. I així va ser com em va demanar ajuda.

P: Però posar-se un un projecte així mentre es carrega amb tota la feina dels capítols setmanals sembla un problema.

Oda: No saps com de certa és aquesta afirmació. Li vaig explicar que estava massa ocupat amb la meva feina setmanal, i personalment no soc prou destre per poder portar tants projectes a la vegada, raó per la qual vaig refusar en un primer moment; li vaig demanar que em deixés al marge. Però el seu entusiasme era immens… Al final vaig obrir la meva enorme boca i li vaig prometre: “Està bé, però només escriuré la trama”.

P: Llavors al principi no estava planejat que treballessis en els diversos dissenys?

Oda: Exactament. I quan vaig posar-me al capdavant de la trama els vaig demanar per favor que Mr. Children posés el tema principal. D’aquesta manera amb l’anticipació d’una recompensa que es materialitzaria al final, vaig posar-me amb la trama. I quan la vaig acabar, la vaig titular The Crystal Ship’s Log, una història molt emotiva.

P: Algunes de les seves notes estan publicades en aquest llibre. 

Oda: Quan vaig començar a treballar-hi vaig pensar en allò que la gent esperava de mi. Segurament alguna cosa dramàtica, de manera que, pensant que la gent voldria veure una història que fes plorar, vaig escriure The Crystal Ship’s Log. Si s’hagués quedat tal com era i s’hagués convertit en la pel·lícula, crec que tothom l’hauria gaudit. Però quan la vaig acabar, hi havia quelcom que no em convencia.

P: Ens podries dir què era exactament?

Oda: Una “història emocional” n’és una que prové de la vida dels teus propis personatges, però si un escriptor intenta forçar l’emotivitat com a objectiu quan escriu una història, pot acabar xafant els seus personatges. Són els personatges els que han de fer la història. Quan vaig acabar d’escriure The Crystal Ship’s Log, doncs, pensaments com “És això el que jo volia en realitat?” van començar a sorgir. Al final, quan estava en una de les reunions, vaig ser sincer amb tothom i vaig dir: “Crec que m’agradaria deixar estar aquesta trama”. Com és un projecte que jo mateix vaig decidir adoptar, els vaig dir que volia fer alguna cosa nova, alguna cosa que fos prou bona per agradar als nois i que fos suficient per convèncer-los.

P: I així és com vas completar la trama de One Piece Film Strong World.

Oda: Vaig preguntar al personal què els agradava o què els emocionava de petits i fins i tot vaig afegir allò que m’agradava a mi de nen i ho vaig ajuntar tot. Posar totes aquestes peces juntes va ser la primera forma de la història final. Quan reescrivia, vaig descobrir que m’ho passava molt bé. Crec que el canvi va ser la decisió més correcta.

P: Després d’això encara et vas implicar més del que originalment estava planejat, dissenyant els dolents, la roba de la tripulació i els animals. Per què vas assumir aquesta responsabilitat?

Oda: Penso que el principal motiu va ser que el projecte va esdevenir una cosa que volia fer, de manera que d’això en van sorgir tones de coses de les quals jo volia ser molt particular. Em vaig posar molt seriós en assegurar-me que no fos un fracàs. La primera cosa que vaig afirmar va ser que “faria els dissenys de la nova roba de la tripulació”. I originalment anava a demanar al personal d’animació que fes els animals, però al final vaig acabar dient: “Els dibuixaré tots jo”. Fins i tot l’editor en cap de la JUMP em va dir: “Ja n’hi ha prou de tot això! Centra’t en el manga!”, però després d’haver-m’hi posat de ple, no hi havia marxa enrere; fins i tot les pauses que em prenia de la sèrie les utilitzava per acabar els dissenys per la pel·lícula.

P: Pel que fa el personal d’animació, com treballaves amb ells mentre progressaves?

Oda: Bàsicament vaig agafar les seves opinions dels meus dissenys [i vaig utilitzar aquestes idees per refer-los], a partir dels quals van desenvolupar nous dissenys a la vegada que els donava la meva opinió sobre els mateixos. No només era molt particular sobre els personatges, sinó també sobre els paisatges i els colors a utilitzar; cada vegada era un cicle repetitiu d’estar revisant la seva feina, arreglant algunes coses, envia’ls-ho, i un altre cop a començar. Si no estava del tot satisfet amb alguna cosa, els explicava exactament què volia, i quan era necessari, em permetien afegir cosetes aquí i allí i així completava jo mateix algunes parts.

P: Tots aquests detalls són la base de la gran qualitat [de la pel·lícula]. M’agradaria preguntar-te per alguns dels personatges que vas dissenyar per aquesta obra. En primer lloc, pel que fa en Shiki el Lleó Daurat, si us plau, digues què et va portar a crear-lo.

Oda: En Shiki era un personatge que tenia pensat d’utilitzar al manga en l’escena de la conversa entre en Barbablanca i en Shanks. Només havia d’aparèixer en la conversa, però no el vaig poder afegir llavors. És un personatge que provenia de la idea d’un pirata que hagués viscut durant l’època d’en Roger i en Barbablanca que encara estava fent de les seves, però en aquell punt de la trama encara no tenia una història per ell. A la pel·lícula és com si hagués tingut una altra oportunitat de donar-li forma [a la seva història].

P: En Shiki ha fet coses com tallar-se les seves pròpies cames i substituir-les per espases com a pròtesis… en el seu disseny hi podem veure reflectida molta planificació, però aquella cosa al seu cap… és el timó d’un vaixell?

Oda: És el timó d’un vaixell. I de fet… originalment és una cosa que volia enganxar al cap d’en Kuma.

P: Què!? El «Shichibukai» Kuma?

Oda: Sep. Vaig pensar que una situació en la qual el timó d’un vaixell acabés enganxat al cap d’algú seria divertidíssima. Llavors vaig considerar fer-lo servir amb en Kuma, però a la història ja apareixerien una tona de personatges amb el mateix disseny, i per tant no va funcionar, de manera que ho vaig deixar estar . Les circumstàncies finalment em van permetre utilitzar aquest pla.

P: I què me’n dius dels sequaços d’en Shiki, l’Indigo i l’Scarlet?

Oda: Sempre estic preparat per crear nous personatges “silueta”. Però aquesta vegada, com que eren personatges de la pel·lícula, volia incorporar nous elements que normalment no són possibles als còmics.

P: Ens podries donar una idea de sobre quins són aquests elements?

Oda: Un d’ells és el so, una cosa molt difícil d’expressar als còmics. En particular, els efectes sonors, com per exemple els passos de l’Indigo que fan soroll de pets… són coses que només pots posar en una pel·lícula. Seria molt emocionant si els nens que van a veure la pel·lícula s’ho passen bé amb això. I abans que l’Indigo comenci a parlar, com intenta descriure les coses gesticulant, és un altre resultat que no es pot obtenir amb el còmic. De totes maneres el que realment volia és sorprendre tothom omplint la pel·lícula de coses que normalment no puc posar al manga  o que no s’ha vist a les altres pel·lícules.

P: Havent-te sentit parlar de tot això, sembla que podrem descobrir moltes coses mirant la pel·lícula. Avançant una mica, m’agradaria preguntar-te per la roba de la tripulació del Barret de Palla. La roba que porten al principi, la que porten durant l’aventura mentre exploren les illes i la que porten durant el clímax conformen tres patrons diferents, però, per què permets aquests canvis de vestuari en les dues hores que dura la pel·lícula?

Oda: En primer lloc, fer-los canviar de roba amb tanta freqüència volia dir que podria dirigir l’aparença de la pel·lícula, però el principal motiu va ser perquè volia que la història és desenvolupés amb roba que no havia aparegut mai ni al manga ni a l’anime. Com que és la primera pel·lícula de la qual m’encarrego, és una cosa que volia fer servir per futures pel·lícules de One Piece. Pel bé d’allò que està per venir, volia marcar els límits de les oportunitats que ofereix cada personatge.

P: Sí, sembla que la seva “aventura” amb la roba té alguns detalls força diferents del seu look habitual.

Oda: Crec que la major diferència és haver-li posat ulleres a la Robin. El meu objectiu era el gaudi visual que podria sorgir de descobrir coses noves com: “Així que ell/a portaria alguna cosa com aquesta” o “Oh, així que portaria roba d’aquest color”.

P: Amb cada disseny incorporaves el concepte o, fins i tot, el tema de cada personatge?

Oda: Tornem al punt en el qual dibuixava la roba que porten abord del vaixell. Llavors volia mostrar a la gent la resposta a la pregunta «Què fa aquesta gent quan està al mar?», cosa força complicada al manga o a l’anime. Pensava en aquests tipus d’escenes i vaig anar fent els dissenys. L’Usopp i en Ruffy jugant a la piscina mentre en Chopper, que ja n’havia sortit, es relaxa en barnús…i coses així. Cadascun dels escenaris es van convertir en un element visual que es convertiria en en la base del disseny de la roba.

P: I el Franky amb aquell barret en forma de plàtan.

Oda: És una nova arma que està desenvolupant, el «Plàtan-bazooka». Si et preguntes per què és un  plàtan, doncs aquesta no és la qüestió. El fet és que tingui una palanca a la part de darrere que pots baixar per disparar és igual d’inútil. Després tens en Brook amb una cigarreta d’en Sanji, i mentre aquest detall no és gaire important, el seu intent de fumar el porta a que el fum surti dels seus ulls…aquests són els petits detalls que vaig pensar que serien divertits de veure.

P: I després, en referència al clímax, on surten amb aquells vestits, les imatges de disseny en sí estan plenes d’energia.

Oda: Per ser-te sincer, aquesta és l’escena que més volia fer. En aquella època estava molt posat en les antigues pel·lícules de la yakuza. Aquest ambient, o més ben dit, la «grandesa» de caminar sol per la neu anant cap a una baralla és una cosa que volia afegir a l’obra. I com que buscava escenes úniques, em va venir al cap l’escena d’en Ruffy disparant un bazooka. Tot i que ja he dibuixat la tripulació amb vestits en alguna portada a color, mai els havia dibuixat lluitant amb ells, de manera que tenia moltes ganes de fer-ho. Els vestits amb els bazookas, eren les dues coses que buscava. Això i la tripulació separant-se i tenint aventures en illes dividides en les estacions de l’any, que també va estar influenciat per aquelles pel·lícules de la yakuza. Vaig veure moltes escenes precioses on les vistes o els canvis d’estació s’utilitzaven per expressar els diferents estats psicològics. Per tant, la forma que van prendre a la pel·lícula és el resultat de jo intentant fer el mateix.

P: Així que aquesta és la història que hi ha darrere aquesta escena tant poderosa. Ara m’agradaria preguntar-te pels dissenys dels animals que habiten a l’illa. A la pel·lícula hi ha dotzenes de diferents animals. Ens podries parlar sobre el procès que vas seguir per crear-los?

Oda: Primer vaig pensar en l’illa dividida en les quatre estacions i vaig imaginar quins tipus de coses hi hauria. Després vaig començar a apuntar noms pels animals que creia que hi apareixerien mentre fullejava llibres amb dibuixos d’animals. Després vaig dibuixar una muntanya d’esbossos. Ja saps, coses com un mamut per un paisatge de muntanya nevada. Crec que els vaig equilibrar molt bé, de manera que els animals eren els adients pel lloc on eren. Sempre m’ha agradat dibuixar animals i sempre en poso a les portades, però mai havia imaginat que en dibuixaria tants (riu).

P: Així que has dibuixat fins i tot els animals que només apareixen un instant a una cantonada de la pantalla.

Oda: No em volia prendre a la lleugera ni tan sols allò relacionat amb els animals. Va arribar el punt en el qual, per estar satisfet amb el que feia, independentment de l’estona que aparegués en pantalla, l’havia de dibuixar jo; vaig decidir fer tots els dissenys.

P: Quan estaves dissenyant aquests animals, hi havia alguna cosa en particular que tinguessis en compte?

Oda: No tinc cap problema amb que se’ls anomeni «monstres», però són completament diferents a les criatures mitològiques de les històries fantàstiques. Són criatures reals que han evolucionat, de manera que vaig anar en compte per no allunyar-me del que són en realitat. Un pop és sempre un pop, i un ós és sempre un ós, però com estan lluitant per sobreviure en un món on només ho aconsegueixen els més forts, quan els estava dissenyant pensava en com evolucionarien i com desenvoluparien les seves millors armes. «Què li faria falta a un pop per sobreviure al bosc?» o «Si hagués de lluitar es beneficiaria de més tentacles?». Aquest tipus de coses que no em marxaven del cap mentre ho planejava tot.

P: El pop del bosc tenia 20 tentacles, però mai havia pensat en aquesta raó.

Oda: Principalment era «evolucionar per ser més fort», cosa que crec que difereix d’«evolucionar per sobreviure» en molts aspectes. Però és com quan estava dibuixant el cocodril: vaig pensar que contra  més gran fos la boca, més fàcil ho tindria per mossegar i coses d’aquest estil. Com per caçar les preses podria estar pla estirat al terra i després envoltar-la amb el seu propi cos per atrapar-la. De  totes maneres no hi ha massa escenes d’animals menjant-se entre ells.

P: Hi ha altres animals que t’han marcat o un que t’agradi especialment sobre el qual ens poguessis parlar, sensei?

Oda:  M’agrada dibuixar els dissenys dels animals, i ho vaig convertir en una cosa que m’agradava molt, de manera que és complicat només triar-ne un. No sé si el puc considerar com el «preferit», però el pop del bosc originalment el volia fer servir a l’arc de Skypiea.

P: Ah, sí?! Estàs dient, doncs, que originalment era una de les criatures que vivia per sobre els núvols.

Oda: En realitat al final vaig fer servir la serp en lloc del pop a Skypiea. Hi ha molts animals que no vaig incorporar o no ho vaig poder fer al manga que apareixen a la pel·lícula. Els més complicats de dibuixar van ser els insectes, com per exemple la mantis religiosa. Són insectes, però volia que tinguessin un aspecte com el dels animals; podries dir, doncs, que fan fer falta moltes idees per poder afegir aquests detalls. A més, tens gent que no pot amb els insectes, de manera que va fer falta deformar-los per no incomodar aquesta gent.

P: Sensei, vas posar nom a cadascun dels animals. Què pretenies amb això?

Oda: Fins i tot els animals que només veuràs per sobre són éssers vius que habiten l’illa. Vaig dir això als de producció i per reforçar aquesta visió, vaig posar-los nom a cadascun d’ells.

P: Amb noms com «Mamut It’stha» es pot veure que la majoria són gags. [Nota: és un acudit basat en la pronunciació japonesa de la paraula «mamut»]

Oda:  Això és perquè en realitat penso que és més important que cada animal tingui un nom que no pas que tingui un nom molt elaborat. Els hi vaig posar nom de manera que m’era més fàcil imaginar-los i poder configurar així la seva personalitat.

P: Havent dibuixat tants animals per la pel·lícula, creus que pot haver-hi algun canvi en la creació del manga en un futur?

Oda: Gràcies a això dibuixar animals és més divertit per mi que abans! Em feia falta triar determinats animals, de manera que n’hi havia molts que normalment no hauria dibuixat. Per mi va ser una oportunitat d’aprendre. Com que vaig incloure des de peixos fins a insectes, va ser una verdadera oportunitat per reaprendre com dibuixar éssers vius des del seu esquelet, així que estic molt content. He guanyat l’habilitat de dibuixar fàcilment la majoria dels animals i ja no tinc por de mostrar-los, de maners que potser a partir d’ara els utilitzo més, si en tinc l’ocasió.

P: Això és una cosa que esperem!

Oda: El personal de la pel·lícula em va dir, després de veure els guardes d’Impel Down, «La pel·lícula t’ha inspirat per afegir més animals, no?», perquè vaig dibuixar Impel Down a la JUMP després d’acabar els dibuixos dels animals. I encara que aquesta pot no ser la única raó, crec que haver guanyat aquestes tècniques que fan la producció més divertida és un dels fruits de la meva feina en aquest projecte.

P: En conclusió, si us plau, dirigeix algunes paraules als que estiguin llegint aquest llibre i que esperin amb delit l’estrena de la pel·lícula!

Oda: Crec que els temps d’aquesta pel·lícula són impecables. De tota la tripulació, en un any només en Ruffy ha aparegut a la Weekly JUMP. Gairebé puc sentir com els fans de One Piece volen veure els nou membres de la tripulació junts! Per això estic segur que serà un esdeveniment que els fans haurien d’esperar amb moltes ganes. Amb un tema com el de «emoció que fa explotar el cor», hem treballat molt dur en aquesta pel·lícula, i de la mateixa manera en la què llegiu el còmic, podreu saltar directament a la pel·lícula. A més, això va tant pels fans del manga com de l’anime, és la història de l’aventura final d’un Ruffy de 17 anys, de manera que graveu-vos-ho tot a foc a la ment.

P: COM!? No m’imagino què intentes dir…! Si us plau, explica més!!!

Oda: No, de moment no puc dir res més. Però mentre espereu el què ha de venir m’agradaria que gaudíssiu aquesta pel·lícula al 120%!

 

 

deixa una resposta

avatar

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

  Subscribe  
Notify of