Un manga per connectar la gent – 2010

La següent entrevista a Eiichiro Oda va ser publicada a la revista japonesa de moda masculina “Men’s Non-No, al número de gener de 2010, també amb motiu de la pel·lícula One Piece Film Strong World. Per primer cop en 23 anys, tal com explica l’autor de l’entrevista, la revista utilitza com a portada un personatge de manga. En Ruffy, de la mà de l’Oda, apareix vestit amb la roba d’aquella temporada d’hivern.

En la primera part, l’Oda respon una sèrie de preguntes que ja ha respost infinitat de vegades en altres entrevistes, però en la segona part, les preguntes es tornen força més interessants i de caire més personal. L’entrevista, titulada “Un manga per connectar la gent”, ha sigut traduïda per Care124 en col·laboració especial amb el web des de la font thegrandline.com. Aquí la teniu:

Un manga per connectar la gent 

Molta gent s’haurà quedat sorpresa en veure en Ruffy a la portada. Ja fa 23 anys des que “Men’s Non-No va començar a ser publicada, però és la primera vegada que el personatge d’un manga apareix a la portada! El manga [de One Piece] va començar a ser publicat l’any 1997 a la Weekly Shonen Jump i, gràcies a uns personatges intrigants, molta acció, i una trama en constant moviment, la sèrie ha atret fans de tota edat, sexe i, fins i tot, nacionalitat. Fins ara s’han publicat 56 volums, una sèrie d’animació i un bon grapat de pel·lícules. Arribant al desè any des de l’inici de l’anime i tenint en compte que el 12 de desembre s’estrena una nova pel·lícula que, casualment, és la desena, podem dir que ens trobem en un any commemoratiu de One Piece. És per això que us portem una molt buscada entrevista amb el mateix autor! L’Eiichiro Oda ens parla amb franquesa sobre One Piece i sobre el món del manga.

L’última escena ja està preparada

Pregunta: Ja fa exactament 10 anys des que l’anime va començar i, a més, el dia 12 de desembre s’estrena la desena pel·lícula, de la qual te’n vas encarregar tu. Com va ser?

Oda: Al principi m’hi vaig negar. Soc el tipus d’home que només es pot encarregar d’una cosa a la vegada, de manera que bregar a la vegada amb el manga i la història [de la pel·lícula] m’era impossible. Conec aquesta limitació que tinc i, per tant, els vaig demanar que em deixessin al marge, però el productor, que sempre ha sigut molt bo amb mi, no volia cedir, de manera que vaig exposar les meves condicions i vaig dir que ho faria si Mr. Children feia el tema principal. 

Pregunta: Això segurament va fer encara més complicada la teva feina amb la sèrie, no?

Oda: Estava segur que moriria. A part dels esborranys dels capítols, va apareixent més feina i la pel·lícula em va ocupar tant que hi pensava cada dia. Fins i tot va causar alguns forats a la sèrie i ja no quedava massa de mi quan tot va acabar. Per això, vaig declarar al personal de la pel·lícula que no tornaria a fer una cosa així. A canvi d’això, em vaig assegurar que aquesta pel·lícula seria bestial. Els vaig dir que això seria l’única cosa que podien esperar que jo fos responsable. Puc garantir que és una pel·lícula molt divertida.

Pregunta: Ja fa 12 anys que va començar el manga i en tot aquest temps, i la tensió mai ha baixat, sinó que cada cop és més emocionant. Hi ha algun secret en com mantens els lectors enganxats?

Oda: No hi ha cap truc. Si tens una sèrie que dura molts anys, els teus lectors s’aniran fent adults, i de fet, hi havia un temps en què em preocupava que això m’allunyaria d’ells. Però quan em vaig adonar que això volia dir que també hi havia gent que neix, vaig veure que no hi havia la necessitat de canviar de públic objectiu i em vaig mantenir ferm. Vaig veure que, sí, potser perdria algun lector, però aquests sempre serien substituïts, i això em va ajudar a acceptar la situació. Si senzillament creus en escriure allò que consideres interessant, vindran nous lectors i, a vegades, en tornaran d’altres que havien deixat de llegir durant un temps.

Pregunta: Què et va portar a escriure una història de pirates? Hi ha alguna influència?

Oda: No sé si es podria considerar una influència, sinó potser més un punt de partida, però crec que seria la sèrie de Vicky el víking. Des que vaig veure allò, “aventura” es va convertir en sinònim de “pirates” per mi. De fet, sempre m’havia preguntat per què la gent no escrivia sobre pirates. Vaig pensar que si dibuixava sobre coses de pirates podria dibuixar una gran aventura.

Pregunta: I com de gran n’és. Fins i tot vas fer volar un vaixell!

Oda: Tot és possible. Ho vaig preparar tot perquè allò impossible fos la norma a la Grand Line i així puc fer el què vull. L’aigua és perillosa, el mar és dur, no hi ha massa maneres en les quals la gent en pugui entrar i sortir com si fos casa seva, de manera que no és estrany si tens un munt de cultures independents les unes de les altres. Per exemple, si volgués escriure un drama escolar, tot el que he de fer és dibuixar una Illa-Escola. Llavors puc fer el què vulgui per com ho he preparat tot, i qualsevol cosa pot passar.

Pregunta: Abans de començar la sèrie, ja tenies la major part de la trama decidida?

Oda: No, no en tenia massa. Només el final.

Pregunta: Com? Ja saps el final?

Oda: Sí, el sé. Per molt boges que estiguin les coses ara, l’únic que he de fer és arribar a aquell punt, i mentre ho faci, tot anirà bé.

Pregunta: No vull pressionar massa, de manera que no preguntaré més enllà, però consideres segur afirmar que falta un llarg camí pel final?

Oda: Com que ja està decidit, hi ha una part de mi que té pressa i vol dibuixar la imatge final, però en realitat no crec que això passi durant força temps, ja que vull pensar com tractar cadascun dels meus personatges de manera adient. No vull malgastar un peó per preparar un escac i mat. Si penso en escriure el moment, passi el que passi tot s’allargarà. Recentment la tripulació ha tornat a augmentar i fins i tot a la mínima cosa que passi, acabo volent dibuixar totes les seves reaccions [les dels membres de la tripulació], i això em porta més temps. Però voler mostrar la història individual de cada personatge d’aquesta manera és quelcom amb el qual els lectors simpatitzen amb mi, no ho vull exagerar. Com que aquest és el cas, faci el què faci sempre s’acaba allargant tot.

Pregunta: Això és obvi, però One Piece fa plorar molt.

Oda: Jo mai m’he vist com un autor d’aquest tipus, principalment perquè sempre m’ha agradat dibuixar escenes d’acció. D’això me’n vaig adonar quan vaig començar el manga. És molt típic de mi.

Pregunta: Mai t’has posat a plorar escrivint?

Oda: Sí, definitivament sí. Les obres dels altres no em fan plorar mai, però les meves m’ensorren (riu). Segurament perquè soc molt dur amb mi mateix.

Pregunta: Ara hi ha publicats 56 volums i sempre que els llegeixo em sorprèn que amb tanta informació la història estigui tan ben teixida.

Oda: Sí, soc molt bo, no? (riu). Evidentment que ho tracto en una escala de minut a minut, però quan miro enrere a determinades coses, hi ha alguns aspectes que han funcionat de miracle per si mateixos. Tot i això, no vull decebre ningú, de manera que no parlo d’aquestes coses (riu). Crec que són més impressionants del què jo realment volia.

Pregunta: Quan dibuixes tens alguna regla sobre coses que mai faràs?

Oda: M’encanta dibuixar escenes de festes, de manera que no vull dibuixar res que pugui arruïnar l’atmosfera. I és un manga de nois, de manera que no vull dibuixar res sobre relacions sentimentals. Rebo moltes cartes de lectores que em demanen que escrigui alguna relació, però si això és el què vols, llegeix un manga de noies, no és feina meva. No m’importa si algú s’enamora del Ruffy, però és quelcom que acabaria abans d’adonar-se’n. Però coneixent en Ruffy, no crec que això suposés cap problema (riu).

El manga és el “rei de l’entreteniment”

Pregunta: Quan tenies 17 anys, el còmic WANTED va guanyar el segon premi als Premis Tezuka, però quan vas voler ser dibuixant de manga per primer cop?

Oda: És una cosa que tenia decidida des dels 4 anys. El meu pare anava a treballar a l’empresa i la meva mare es quedava a casa fent les feines domèstiques. Pensava que ser adult volia dir fer aquell tipus de coses, però en un moment donat em vaig adonar que hi havia gent que es podia guanyar la vida dibuixant, i sembla que vaig dir: “Això és el que vull ser”.

Pregunta: Quan vas rebre el premi Tezuka, vas pensar que ja havia passat la part més complicada?

Oda: Hi havia una part de mi que pensava que ja podria arribar al cim de manera immediata. Em prenia el manga molt a la lleugera, llavors… Perquè era estúpid (riu). Pensava que si podia arribar tan lluny amb aquella obra, la resta seria bufar i fer ampolles, de manera que vaig peregrinar a Tòquio i, des d’aquell moment, tot es va complicar. Independentment del número d’esborranys que entregués, cap d’ells acabava sent aprovat. En aquella època era massa orgullós, fins al punt en què llegia l’obra d’un altre i pensava que allò que jo feia era molt més interessant. Era un bon element, llavors. Però, per sort, em vaig adonar de la meva manca de força de voluntat i, quan ho fas, pots veure com de gran és el mur que tens davant. Escriure un còmic interessant de 19 pàgines en tan sols una setmana, un darrere l’altre, no és una cosa que una persona [normal] pugui fer. Ara crec que la gent que està destinada a esdevenir dibuixants de manga ho han de portar a la sang. I això va ser un shock. Hi havia vegades que queia de cara i era incapaç de moure’m durant una setmana.

Pregunta: Mai has pensat en rendir-te?

Oda: Sí, de fet sí. Va ser només una vegada, en la qual em vaig dir: “Bé, sempre hi ha temps per convertir-me en un assalariat”. Però les paraules del meu editor em van salvar.

Els dos sempre ens estàvem discutint, però un dia em va dir: “En tota la meva vida he vist un home que treballa tan dur però que no mostra res de tot això”. Allò em va fer plorar. Aquelles paraules em van consolar i m’hi vaig tornar a posar amb totes les meves forces.

 Pregunta: I llavors va néixer One Piece i la seva popularitat és va escampar com la pólvora, però havies imaginat que mai seria una cosa tan gran?

Oda: Bé, sabia que si dibuixava alguna cosa de pirates seria interessant, però no pensava que passaria tan ràpid. De seguida la seva popularitat es va escampar. Però com que moltes coses en aquest món poden desaparèixer abans que te n’adonis, fa molta por pensar-hi.

Pregunta: Quines coses t’agraden de fer una sèrie?

Oda: Segurament és quan aconsegueixo fer una bona història. Em destrossa no poder fer bé la meva feina. Acabo sentint-me fatal si sento que no he completat una bona història. Però encara que no m’aguanti, si considero que el capítol de la setmana anterior no ha anat bé, no puc descansar si no ho compenso amb el de la setmana següent. El manga és una cosa en la qual si fallo, només puc compensar-ho amb més manga. Soc estrany (riu). Per molt ocupat que estigui amb la meva vida privada, si no em puc dedicar en cos i ànima al manga, m’acabo frustrant. Així és com soc. Em complico la vida jo sol.

Pregunta: Llavors ets un perfeccionista.

Oda: Només pels còmics. Però en la meva vida privada vaig a remolc. Aquest any només he estat un cop a casa. Estic ocupat i no tinc més opció.

Pregunta: Com ho portes amb la teva família?

Oda: Venen al meu despatx un cop a la setmana per quedar-s’hi. Tinc dos fills adorables (riu). Vull passar més estona amb ells i em molesta no poder fer-ho. En la feina, allò que és “bonic”, és una molèstia. Si és un amic i no el pots veure perquè estàs molt ocupat, no n’hi ha per tant, ho entendrà, però això no passa amb els fills. 

Pregunta: Als teus fills, quins personatges els agraden?

Oda: Els agrada la Nami-chan. La Nami i en Chopper. Però sembla que prefereixen Pretty Cure. I així és com Pretty Cure encén la flama de la rivalitat al meu cor. Vull acabar amb Pretty Cure (riu).

Pregunta: Crec que ja t’han fet moltes vegades aquesta pregunta, però quina fruita del diable t’agradaria menjar?

Oda: Com el somni de qualsevol home, la fruita Invisible-Invisible [Suke Suke no Mi] (riu). Però últimament m’inclino més per la fruita Flor-Flor [Hana Hana no Mi]. Si tingués tantes mans podria treballar més ràpid.

Pregunta: És molt estrany dir-ho així, però realment t’agrada el manga, no?

Oda: M’agrada i també sento com “Jo he començat això, així que…”. Tot i això sempre penso que el manga ha de ser “el rei de l’entreteniment”, i per això no hi vull posar missatges profunds. Senzillament, ho escric com alguna cosa fàcil d’entendre; alguna cosa que pots llegir en el teu temps lliure i, en el millor dels casos, em faria feliç ajudar als estudiants a fer nous amics a l’inici de cada semestre. Perquè això és el que passa quan molta gent ho llegeix. Si tothom llegeix el mateix manga, no importa de quina escola es prové, si tens una cosa en comú de què parlar, fer amics és fàcil. Un dels misteris de One Piece és que, ja que també els agrada a les dones, he rebut cartes de fans que m’expliquen que estar en aquest fandom els ha portat al matrimoni. En realitat no estic intentant dir res del món, només penso que la raó per la qual dibuixo manga, o un dels meus rols en aquesta vida, és connectar la gent.

deixa una resposta

avatar

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

  Subscribe  
Notify of